Dimecres marxo amb la gran a Berlin, fins diumenge. De moment, però, torno a estar de vacances de la feina, de casa no. Fins el proper dia 8 d'agost. Ben estrany, sí.
He tornat a enganxar-me al cinema a casa, confio fer-ho també a la gran pantalla, ara que... mala época aquesta, oi?
Poc a dir.
Estic bé. Si més no, estic. Que és molt.
dissabte, 30 de juliol del 2011
dimecres, 20 de juliol del 2011
Imatges
Una imatge val més que mil paraules? No ho sé. Sé quin valor tenen les meves, les que mica en mica van biografiant, fotografia a fotografia (sense cap suport) l'existència, la meva i la d'ells...
Alegria: Recordo les seves llàgrimes a punt de vessar quan va néixer l'Aina. Ell em mirà entendrit, alegre, feliç, molt emocionat. Mai li havia vist llàgrimes als ulls, no les hi he tornat a veure.
Por: Una imatge dura, la infermera fent que la Jana tornés a respirar, s'ofegava, ingressada a l'hospital amb tres mesos, en aquell moment s'ofegava, mai uns segons havien semblat hores, dies. Els segons en què va aconseguir tossir i sortir-se'n. Sortir-nos-en.
Plors: Un aeroport, Barcelona, jo plorant tornant de Galícia i ella, ma germana, esperant-me, travessant totes les línies permeses. L'abraçada.
Pau: A la neu, aquell dia, el meu àngel esperant-me, amb el seu somriure habitual, pacífic, tranquil.
Silenci: Una trucada. L'anunci entre plors de la seva mort. Penjo el teléfon i miro la cortina lila.
Negació: I encara una altra mort, jo cridant, aquest cop només vaig poder negar i cridar, No saps el què et dius, fa res hem parlat amb ella, aquest migdia, no saps el què dius, t'equivoques...
Emoció: Sentada fent un café, per darrera algú s'acosta i em diu: ets l'amiga de la núria?
Regal: Penombra, l'absoluta sensació que aquell seria el millor regal dels meus 40 anys. Inoblidable.
Fita: La cigarreta després de fer la tartera del Pedraforca. Sí.
Humiliació: Un cotxe, plors, si us plau, si us plau. Distància.
Odi: Jo tenia set anys, recordo perfectament com anava vestida, he reviscut milers de cops aquella escena, i encara a dia d'avui noto -fastigosament- els seus dits dins la meva vagina, com si fos ahir.
Emmagatzamem imatges que sovint tenen vida pròpia, respiren, desprenen olor, sensacions, i ens fan reviure aquell moment amb el mateix sentiment, la mateixa emoció, com si res hagués canviat. Malgrat els anys.
Una d'aquestes, d'avui mateix, tampoc m'abandonarà mai: la realitat colpidora! Eternament colpidora.
Alegria: Recordo les seves llàgrimes a punt de vessar quan va néixer l'Aina. Ell em mirà entendrit, alegre, feliç, molt emocionat. Mai li havia vist llàgrimes als ulls, no les hi he tornat a veure.
Por: Una imatge dura, la infermera fent que la Jana tornés a respirar, s'ofegava, ingressada a l'hospital amb tres mesos, en aquell moment s'ofegava, mai uns segons havien semblat hores, dies. Els segons en què va aconseguir tossir i sortir-se'n. Sortir-nos-en.
Plors: Un aeroport, Barcelona, jo plorant tornant de Galícia i ella, ma germana, esperant-me, travessant totes les línies permeses. L'abraçada.
Pau: A la neu, aquell dia, el meu àngel esperant-me, amb el seu somriure habitual, pacífic, tranquil.
Silenci: Una trucada. L'anunci entre plors de la seva mort. Penjo el teléfon i miro la cortina lila.
Negació: I encara una altra mort, jo cridant, aquest cop només vaig poder negar i cridar, No saps el què et dius, fa res hem parlat amb ella, aquest migdia, no saps el què dius, t'equivoques...
Emoció: Sentada fent un café, per darrera algú s'acosta i em diu: ets l'amiga de la núria?
Regal: Penombra, l'absoluta sensació que aquell seria el millor regal dels meus 40 anys. Inoblidable.
Fita: La cigarreta després de fer la tartera del Pedraforca. Sí.
Humiliació: Un cotxe, plors, si us plau, si us plau. Distància.
Odi: Jo tenia set anys, recordo perfectament com anava vestida, he reviscut milers de cops aquella escena, i encara a dia d'avui noto -fastigosament- els seus dits dins la meva vagina, com si fos ahir.
Emmagatzamem imatges que sovint tenen vida pròpia, respiren, desprenen olor, sensacions, i ens fan reviure aquell moment amb el mateix sentiment, la mateixa emoció, com si res hagués canviat. Malgrat els anys.
Una d'aquestes, d'avui mateix, tampoc m'abandonarà mai: la realitat colpidora! Eternament colpidora.
dijous, 14 de juliol del 2011
B-612
B-612 no solo es el nombre del planeta del Principito, es también el nick de uno de mis más recientes y geniales amigos. Vale, sí, estamos de acuerdo, hay AMIGOS, Amigos, y amigos. Luego están los compañeros. Los conocidos. Y ya por último los 'maldito el día que te cruzaste en mi camino'. Pero eso ya sería tema de otra entrada.
Total, buf, hace un par de años, en fin, cogí una depresión importante. Hay quien pilla piojos, gripe, sarampión. Yo cortocircuité mi cerebro. Plof. Fue, de hecho, la crónica de una depresión anunciada desde unos meses atrás que, al final, acabó produciéndose, claro. Estuve cerca de un mes sin salir de casa, de la cama al ordenador y del ordenador a la cama. Llevaba a las niñas al colegio y me volvía a la cama. Si M podía ir a buscarlas por la tarde, ni salía. El super está en la puerta de casa, así que no tenía ni que dar la vuelta a la manzana.
Horroroso. Cambié el sueño, claro. Así, mientras dormía, y dormía, no sufría. Ni pensaba. Ni nada tenía vida para mí. Ni yo misma, claro.
Una noche, no, una madrugada, entré en una página de chat. Me dio buen rollo. Y empecé a hablar con los que allí había. Así una noche, y otra y otra. Cuando en casa todos dormían, yo me conectaba. Era un chat de Catalunya, lo sentía cercano, y hablábamos de tonterías, normalmente, pero sabía que estaban allí, me sentía acompañada en mi tristeza, ansiedad, y miedo.
El caso es que la primera semana de chateos de purita casualidad -sin conocerles de nada- estuvimos dos nicks -eso eran entonces para mi- y jomateixa charlando, riéndonos, y venga a reirnos de todo. Habíamos conectado a través del sentido del humor. No sabía ni sus nombres, ni su edad, ni desde dónde escribían. Nada. Ni falta que hacía, cuando hay conexión, cuando un 'amarillo' que diría AE entra en tu vida, por un momento o par siempre jamás, apenas hacen falta explicaciones. Así fue: dos horas, quizás tres, de química, tonterías unas tras otras, risas, ironías... Cerca de las tres de la madrugada nos despedimos, les dí las gracias, llevaba tantos días sin reír, y es tan extraño en mí no hacerlo.
El chat era en abierto, nada de privados, buf, así qeu algun día más coincidimos. En poco tiempo empezaron a hacerme efecto los chutes que cada noche me metía y se hizo la luz (bueno, mi queridísima psico ayudó montón!!!). Tenía sus correos, y seguí en contacto con ellos. La relación con B-612 es el tema de hoy. Con Niker... bueno, con Niker otro día.
El caso es que correos, más correos, llamadas, y un día quedamos, en la Plaça de la Catedral. Qué auéntico! Desde ese día sé que en cuanto le vea volveré a tener uno de los mejores abrazos de mis casi 42 años; 1.90cm de ternura, el pelo hasta casi la cintura cogido en una cola, barba, tatoos para parar un tren, percings. Nada que ver a mí, o sí? Café tras café intimamos. Al poco me comentó que quería rodar un corto, le ayudé a buscar escenarios (jejeje) y demás. La peti sería la coprotagonista. Tuvimos buen rollo, y una buena bronca. Como debe ser. De todas las imágenes me quedo con la de ese gran tipo, en todos los sentidos, cogido de la mano de Jana y explicándole cómo debía hacer en la próxima toma. Imagen tierna, muy tierna.
Así seguimos a día de hoy, sin ningún compromiso, puedes? puedo!, confidencias, risas, guiños, y... un café con leche y un cortado, por favor!
Total, buf, hace un par de años, en fin, cogí una depresión importante. Hay quien pilla piojos, gripe, sarampión. Yo cortocircuité mi cerebro. Plof. Fue, de hecho, la crónica de una depresión anunciada desde unos meses atrás que, al final, acabó produciéndose, claro. Estuve cerca de un mes sin salir de casa, de la cama al ordenador y del ordenador a la cama. Llevaba a las niñas al colegio y me volvía a la cama. Si M podía ir a buscarlas por la tarde, ni salía. El super está en la puerta de casa, así que no tenía ni que dar la vuelta a la manzana.
Horroroso. Cambié el sueño, claro. Así, mientras dormía, y dormía, no sufría. Ni pensaba. Ni nada tenía vida para mí. Ni yo misma, claro.
Una noche, no, una madrugada, entré en una página de chat. Me dio buen rollo. Y empecé a hablar con los que allí había. Así una noche, y otra y otra. Cuando en casa todos dormían, yo me conectaba. Era un chat de Catalunya, lo sentía cercano, y hablábamos de tonterías, normalmente, pero sabía que estaban allí, me sentía acompañada en mi tristeza, ansiedad, y miedo.
El caso es que la primera semana de chateos de purita casualidad -sin conocerles de nada- estuvimos dos nicks -eso eran entonces para mi- y jomateixa charlando, riéndonos, y venga a reirnos de todo. Habíamos conectado a través del sentido del humor. No sabía ni sus nombres, ni su edad, ni desde dónde escribían. Nada. Ni falta que hacía, cuando hay conexión, cuando un 'amarillo' que diría AE entra en tu vida, por un momento o par siempre jamás, apenas hacen falta explicaciones. Así fue: dos horas, quizás tres, de química, tonterías unas tras otras, risas, ironías... Cerca de las tres de la madrugada nos despedimos, les dí las gracias, llevaba tantos días sin reír, y es tan extraño en mí no hacerlo.
El chat era en abierto, nada de privados, buf, así qeu algun día más coincidimos. En poco tiempo empezaron a hacerme efecto los chutes que cada noche me metía y se hizo la luz (bueno, mi queridísima psico ayudó montón!!!). Tenía sus correos, y seguí en contacto con ellos. La relación con B-612 es el tema de hoy. Con Niker... bueno, con Niker otro día.
El caso es que correos, más correos, llamadas, y un día quedamos, en la Plaça de la Catedral. Qué auéntico! Desde ese día sé que en cuanto le vea volveré a tener uno de los mejores abrazos de mis casi 42 años; 1.90cm de ternura, el pelo hasta casi la cintura cogido en una cola, barba, tatoos para parar un tren, percings. Nada que ver a mí, o sí? Café tras café intimamos. Al poco me comentó que quería rodar un corto, le ayudé a buscar escenarios (jejeje) y demás. La peti sería la coprotagonista. Tuvimos buen rollo, y una buena bronca. Como debe ser. De todas las imágenes me quedo con la de ese gran tipo, en todos los sentidos, cogido de la mano de Jana y explicándole cómo debía hacer en la próxima toma. Imagen tierna, muy tierna.
Así seguimos a día de hoy, sin ningún compromiso, puedes? puedo!, confidencias, risas, guiños, y... un café con leche y un cortado, por favor!
diumenge, 3 de juliol del 2011
One of my turns!
Em costa, de vegades, saber reconduir la situació. Què he de fer? On és el manual? Per què es posa així? Què li bull dins? Quin exèrcit de cucs destructors ballen alegrament pel seu pensament? Per què no sap aturar-los? Per què no sé aturar-los? Per què es fa mal amb el desig de fer mal?
Curiós, parlo de la peti. No té control sobre la seva força, sobre la seva ràbia, quan s'enfada, quan alguna cosa no surt com ella espera, quan algú li du la contrària? I només respon cridant, pegant, colpejant i trencant... ella, diu, voldria aturar-ho, però, diu, no pot.
I així, arribem a grans, alguns arriben a grans, amb odi migmalcontrolat, agredint verbalment, suaument, dolçament, però verinosament. Agredint amb paraules deixades anar sense 'poder/voler evitar-les'. Són com janes en gran que ja no usen la força, les mans, però sí fan servir les paraules. Potser a certes edats, aquest odi, aquesta ràbia mal digerida, aquesta enveja constant resultat d'una diària comparació amb els qui l'envolten, potser, dic, a certes edat no té solució. Però sí en el cas de la meva peti, de la meva dolça i tendra peti, després de l'atac. I no deixarem de fer-li raonar, o d'intentar-ho, amb l'ajuda del sempre fantàstic Marina.
'La inteligencia triunfante consiste en que una persona tenga:
1- Ideas adecuadas al momento.
2- Soluciones a los problemas.
3- Una manera adecuada de comunicarse con los demás.
4- Que sepa utilizar sabiamente sus recursos.
5- Buenos sentimientos'
Res està perdut, penso, quan ella està tranquil·la, és capaç de ser intel·ligent, perquè compleix cadascun dels cinc punts (sí, sí, encara que no faci petons,ja ho sabeu).
Curiós, parlo de la peti. No té control sobre la seva força, sobre la seva ràbia, quan s'enfada, quan alguna cosa no surt com ella espera, quan algú li du la contrària? I només respon cridant, pegant, colpejant i trencant... ella, diu, voldria aturar-ho, però, diu, no pot.
I així, arribem a grans, alguns arriben a grans, amb odi migmalcontrolat, agredint verbalment, suaument, dolçament, però verinosament. Agredint amb paraules deixades anar sense 'poder/voler evitar-les'. Són com janes en gran que ja no usen la força, les mans, però sí fan servir les paraules. Potser a certes edats, aquest odi, aquesta ràbia mal digerida, aquesta enveja constant resultat d'una diària comparació amb els qui l'envolten, potser, dic, a certes edat no té solució. Però sí en el cas de la meva peti, de la meva dolça i tendra peti, després de l'atac. I no deixarem de fer-li raonar, o d'intentar-ho, amb l'ajuda del sempre fantàstic Marina.
'La inteligencia triunfante consiste en que una persona tenga:
1- Ideas adecuadas al momento.
2- Soluciones a los problemas.
3- Una manera adecuada de comunicarse con los demás.
4- Que sepa utilizar sabiamente sus recursos.
5- Buenos sentimientos'
Res està perdut, penso, quan ella està tranquil·la, és capaç de ser intel·ligent, perquè compleix cadascun dels cinc punts (sí, sí, encara que no faci petons,ja ho sabeu).
divendres, 1 de juliol del 2011
Al bloc vas!
Tinc una companya de feina, la NC, que alguna vegada m'ha comentat, respecte d'un amic seu que té un bloc, que quan algú li fa una de grossa -o mitjana- li diu això mateix: al bloc que vas!
He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.
Beneïda feina, la meva.
El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.
Buf, pa què?
Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.
Jo-der.
I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'
Ahhhhhhhhhhhhh.
D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).
El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)
I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!
El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.
Petonets!
He tornat fa res, he estat una bona estona llegint i suprimint sense contestar, sóc així de borde quan m'hi poso, els 121 correus nous, i el cas és que gairebé desitjo que sigui dilluns per anar a la feina i desconnectar de les vacances, ummmmmm, allà tindré teléfon, internet, cafè a prop, aire condicionat, música que m'aïlli de la resta de mortals -amb cascs- i algú amb qui xerrar si em vé de gust. Sobretot ningú a qui no escridassar, renyar, castigar, davant de qui mossegar-me la llengua, o engegar a dida.
Beneïda feina, la meva.
El cas és que venia pensant en això que deia aquest amic de la NC, cosa que de fet, no és ni més ni menys que la versió tecnològica de: A la señu vas, que mas quitau la goma!, quan he pensat què hi podria penjar.
Buf, pa què?
Us explico, hem estat, què, mitja hora juntes i me n'ha deixat anar dues de les seves: 'He pensado no tomar más el sol, ni con crema, total, para tener tantas manchas en la cara como tú'... qui em té a la vora sap la pasta que m'he gastat en cremes, tractaments, líquids i màscares rollo Anonymus per tapar les taques o fer-les marxar de la meva cara! I la senyora, ho deixa anar i es queda tan a gust. Pocs minuts després, quan ja marxàvem, li he dit (ja que fa uns mesos em va dir allò de: Como sigas engordando así acabarás saliendo en la tele en un programa de esos en que la mujer ya no se levanta de la cama y necesitan grúa para moverla... Adorable, oi?): Ei, mira qué tipazo se me ha quedado, me he adelgazado montón, no? Em mira, o no, i em contesta: 'Para tipazo el de A, claro que va a correr todos los días, ella sí que tiene tipazo!. Ostia monumental novament, clar, a la meva ja tocadeta autoestima, buf, he aprimat deu quilos a base d'una hora de matxaque DIÀRIA en el gimnàs, per molt que el niño em digui que això no pot ser bo, i d'estar-me'n de dolços, greixos, hidrats, cerveses, i celebracions o nits de sopars i festa.
Jo-der.
I és que la penya és (som) així, segur que jo ho he fet més d'un cop, ho deixa anar i es queda tan ample. Una companya de feina, ja fa uns anys, em va mirar l'endemà d'anar jo a la pelu a fer-me un tall diferent i em va dir: 'Però, Núria, què t'has fet?' I jo que li dic tota felíç:'Me l'he tallat!'... i contesta... 'Però tu???'
Ahhhhhhhhhhhhh.
D'altres són més dolces, com les de la peque: Mama, ara sí veig que t'has aprimat, però el cul el tens igualment gros eh? (ehhhhhhh, que et quedi clar, foca marina, li falta dir!).
El cas és que no sempre l'encertem, fa uns anys, acabada d'operar de la lligadura de trompes, em van preguntar: Estàs embarassada? (jo no volia operar-me, sempre he desitjat més fills, però el moro que viu amb mi tenia por d'entrar a quiròfan i que un metge -un home, per déu- li toqués la titola... diossssssss! així que la pregunta, a tomb del meu augment de pes, em va fer mal)
I bé, recordo un dia que, jo mateixa, parlant sobre presentadores de la televisió, li vaig comentar a una companya de feina: No he suportat mai la ER! I ella em contestà com disculpant-se: Vaja, em sap greu, Núria, és la meva neboda!
El que no he rebut aquests dies, en què estava de vacances, és un nou correu del meu estimat anónim, l'adreça de correu des d'on me l'envia normalment és: odiamosnuriapuntero@hotmail.com... en fi, hi ha coses que al bloc van, i aquesta, vaig pensar, n'era una, mai se sap si vosaltres, lectors, voldreu formar part en un moment o un altre del club d'antifans de la joma.
Petonets!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)