T10 - T11 - T12 (la multa, toma II) - 3

Dos quarts, sí, i vinga, pitant a treure diners!!! Però, com? d'on? Si vaig perdre la targeta fa no sé quan i mai no penso a demanar-la novament!

Ommmmmmmmm...

Res, res, no problemo, dijous a la tarda, vaig a La Caixa, la de tots, que obren, cap problema, què tonti. Allà tinc una llibreta del Club super 3, de l'Aina, on em cobren el menjador de la Jana. No sé, potser tenim sort i encara queden 50 euros. Evidentment, la llibreta fa mesos que no sé on para, però amb el DNI no hi haurà problema, espero.

- Hola, hola, em pots dir quants diners hi ha en el compte que va a nom meu i de la meva filla? (Dnis de les dues)

- Sí, 36 euro.

Ole, ole, de mica en mica.

- Què volies?

- Dooooncs, bé, tots els diners.

- No, no, els dijous a la tarda obrim però  no podem lliurar efectiu.

Cómoooooooo? La Caixa? Parlem-ne? Parlem de què, mamons, si vosaltres maneu, decidiu, i teniu tot el poder!

Ommmmmmmmm... novament!

Aina, corre, corre (el cert és que, ja us ho he dit en alguna ocasió, ella ja no s'esvera per res del que jo pugui fer o dir), anem al metro!

De Gran Via al metro Clot, metro Clot a Urquinaona. Túnel, passadís, el revi és allà, em mira, el miro i finalment li dic: Hola, tu m'has multat abans? (Les 7h, oclock, sí, em sentia una mica com la Ventafocs a les 12). Sí, sí.

Bien, bien, anem bé.

- Portes els diners?

. Doncs... no.

No, és evident que bé, bé, no anem.

- Ja.

- I ara que marxeu d'aquí, aneu a multar a un altre lloc?

- Jefeeeeeeeeeeee!

Bla, bla, bla, bla.

- Sí, anem a Verdaguer.

- Òstia, sí? I a partir de quina hora sereu allà?

- Cap a un quart de nou.

- Ok, ok, ens veiem allà. Gràcies. Adéu, fins després.

Calma, calma. Tenim temps. Aina, tinc una idea (brillant, de les meves), anem a Caixa d'Enginyers, allà amb el Dni em donaran els diners per finestreta, sense problemes. És aquí al costat. Bien! Lalalalala. Cinc minuts després erem a Enginyers de Via Laietana... que tanca, vés per on, a les set en punt. Jo-Der! I ara què??

Recordo aleshorees que el meu àngel fa anglès a l'International House, a dos carrers d'allà, de dos de vuit fins les deu. Doncs vinga, whatsup!

- Ummmmm... em pots deixar 50 euros?

- Doncs no en porto ara, n'hauria de treure.

- Si us plau, si us plau.

No em digueu per què però de cop m'il·lumino novament: Tinc una visa de crédit al billeter, funciona sense pin, o vamos, no tinc ni idea del pin, mai no l'he feta servir. És de les de credit i com em conec i sé que no controlaria mai no recordo haver-la usat mai. Però, i si provo?

Allà voy: Caixer, Visa, Visa, Caixer, Número Secret? (Te pillé, Gocha!) I si provo el mateix número que fa 21 anys que faig servir, i si sona la flauta?

Molt educat, el caixer, em pregunta: Quants diners vol treure?

Ja posats... 100 euros.

Aquí els tens, taruga -em diu el caixer deixant la seva amabilitat de costat per uns moments- però fes el putu favor de centrar-te a la vida, òsties, que ja toca, no?

Me'ls dóna.

Ainaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sincerament, entre riures, mig ploroses, nervis, corregudes, tonteries a dojo, la tarda va anar passant.

Whatsup: Marc, tinc els diners. Buf. Et passem a veure a l'International? Vinga, quedem allà.

- Aina, vols berenar? sí, sí, sí, mama!

Jejejejeje...

...

(Darrerament, suposo que a tots ens està passant, la crisi, la por, el present, el futur, la prima de riesgo i sa mare monopolitzen la majoria de converses... permeute-me que continuï amb el meu reducte de pau jomimé, si us plau. Gràcies!)