dissabte, 28 de juliol del 2012

La malaltia (bocins d'una ja no infantesa)




El braç. La circulació li fa tenir sensacions estranyes: com si se li adormís. M’envia a la farmàcia, recordo el que em va demanar: Que te den algo para la mala circulación de la sangre.

Hi entro. És la farmàcia de la placeta, la placeta on ens hi passem hores jugant. De petites  el carrer era casa nostra: amunt i avall. No creuàvem el Paral·lel però pujàvem fins a Montjuïc. Érem nens de carrer. Saltàvem a les gomes, a les cordes, ens trobàvem a la cantonada, o a la placeta.

Li dic al senyor de la farmàcia: diu ma mare que em doni alguna cosa per la circulació de la sang. Que se li adorm el braç i sent un “hormigueo” tota l’estona. Ditxós hormigueo que ens perseguirà anys! Dues senyores grans, que estan esperant per comprar somriuen. Ai, la circulació de la sang!  Es veu, diuen, que és molt difícil que millori la circulació quan ets gran.

Ma mare té 36 anys. Jo, 11. I dues germanes.

Perd visió a l’ull. Metges i més metges que no saben què dir-li: Señora, no tiene nada que ver la vista con el brazo.



Any 81, i el seu aniversari, crec. Una ambulància novament, i jo, al carrer, espero que la posin dins: Pobrecita, sento que diu algú, tiene un tumor en la cabeza y se está muriendo. Aviat la malaltia tindrà nom, i cognom: Esclerosi Múltiple. També durada: malaltia crònica. I un pronòstic desconegut: no en sabem res, diuen els metges, ni com evitar-la, ni per què apareix o com lluitar-hi. Comencen a sonar-nos els noms dels metges que la ‘miraran de tractar’: Rubio, Arbizu...

I Bellvitge es converteix en la meva segona casa, o en la primera. L’autobús groc m’hi du. Jo sola, als 11 anys. Cada tarda, crec que havent dinat, agafo l’autobús a la plaça Espanya i hi vaig. Bereno allà (les infermeres em donen un iogurt, com a ella), l’ajudo a fer exercicis, amunt avall les cames, cadira de rodes i... de ruta. De vegades baixo a la capella i reso. Està sola. El pare gairebé no apareix, i quan ho fa després de tancar el bar, algun dia, no ve mai sol, sempre amb una veïna que jo mateixa m’adono que no hi pinta res allà.
Surt i entra de l’hospital. Ha engreixat molts quilos per la medicació i li ha caigut el pèl de tot el cos. També del cap, sí. Vivim a l’àtic de davant del bar (13). Un dúplex amb escales de caragol que porten a les habitacions i que ma mare no pot baixar. Em faig càrrec de la casa, de la neteja de la casa, mestressa abans d'hora.

Ell, es queda a les nits al bar, amb la mare a l’hospital o no. Tant és. Amb altres homes que, també, suposo, volen desconnectar del seu present. Surt després amb ells, jo els miro abocada a la terrassa de l’altre pis, el que serà nostre en poc temps, saltant pel terrat. Si us plau, em dic, puja, puja ja. I sento com es tanca la porta del bar, la de ferro. I l’ascensor. I sé quants segons triga per pujar a l’àtic, l’ascensor, on només nosaltres hi vivim, i sento la clau al pany. I ja puc dormir. No estem soles.

Tot és molt trist. I tothom hem optat per escapar de la realitat d'una manera o una altra. Cadascú la seva... (no jutjo, ja no jutjo aquells anys).

Un parèntesi a la vida.

No em cal madurar de cop, no em cal, però no triem. O no sempre triem.

En uns mesos, sense voler-ho, m’adono que ja no em ve de gust passar-m’hi la vida a l’hospital, que m’estimo més estar amb les meves amigues. Que no em ve de gust estar allà tancada. Per què jo, em pregunto? O potser no m’ho pregunto.

Ma mare comença a pensar que he canviat, que ja no sóc la bona nena que era. Però jo, egoistament, per l’edat, i sense malícia, vull estar desconnectada de tots aquests problemes que tan bé conec.

Perquè sí, quan la mare torna a casa, tot són crits. Ningú no acaba de trobar el seu lloc en aquesta pel·lícula que no hem triat.

...

Visites al Brujo de Pamplona, injeccions d’un nom que ja he oblidat però amb el que vam conviure anys, la Mare de Déu cada cinc de mes, herbes curatives... tot.
...

Ens canviem de pis. A l’àtic del davant. Més gran i sense escales interiors. I amb dos terrasses.

La mare comença a estar millor any rera any, a no tenir els ditxosos “brotes”, recupera el seu cos, el seu pèl, la visió per complet.

I una nova etapa s’inicia.






dilluns, 16 de juliol del 2012

@yahoo.es

Creo en las casualidades. O es en las causalidades? Vamos, que creer, creo, lo que no sé es en cual de las dos. Siempre me lío a la hora de saber cuál es cuál. Me pasa exactamente lo mismo para distinguir el agua fría de la caliente cuando son colores (Miguel optó por ponerme en casa un mando con grados); imposible saber si algo está a mi derecha o a mi izquierda (aprobé el carnet de conducir a la tercera por eso mismo, las otras dos veces giré justo hacia el sentido que el examinador no indicaba de palabra! Por qué no diría, como dice mi santo: Gira pa' mi lau, o gira pa' tu lau!); y mis hijas se llaman Ainajana y Janaaina. Sí, tal cual, a la que hay una pareja de algo, zas, me equivoco. Tiene nombre este 'problema', seguro, vamos, lo de izquierda y derecha son problemas de lateralidad, creo, pero el resto???

Bueno, eso, pues todo empezó hace poco más de año y medio, una noche, noche, salí con dos amigos (mi ángel, y Montse, la guapa), me salté la dieta, nuevamente, ya sabéis que me paso la vida a dieta, y bebí un par de cervezas (más que suficientes para mí para ser, aún, más feliz, y con la risa tonta a cuestas). Total, llegué a casa cerca de las tres y le envié un correo a mi compi 'dels esmorzars', le decía algo así como que me había saltado la dieta pero que estaba feliz (él ya no se extraña de recibir correos míos de dos lineas y diciendo poco más que nada, son taaaaaaaaaaantos años!).

El lunes, a la hora del desayuno, le pregunté por qué no me había contestado. Ahí empezó un diálogo para besugos... No he recibido ningún correo tuyo este finde, pero yo te lo envié, a qué cuenta?, a la del trabajo, no, a la tuya particular, no, te lo envié a... Ostia, ostia, ostia, un max mix, he hecho un max mix, le dije. Te he envíado un correo con tu inicial y tu apellido pero con la dirección de yahoo!!!

Ole tú, ole tú!

A ver, a ver, me dijo, imposible, no pude ponerme mi inicial y mi apellido al hacerme la cuenta porque 'alguien' se me avanzó, alguien con mi misma inicial y mi apellido (he de decir que es un apellido nada habitual, pero nada, nada).

Buf, buf. Bueno, buf primero y después jajajajaja. Claro, parejas, mezclo, no hay más.

Vuelvo al trabajo de nuevo y me encuentro el correo que envié el sábado con una respuesta: ???

Nada más. tres signos de interrogación. Yo en mi linea (los que me conocéis sabéis que me resulta casi imposible no contestar un correo) contesté: Lo siento, me he equivocado de -persona- destinataria. No puse persona, así que volví a recibir una contestación: De persona y de sexo, soy un tío. Y yo, de nuevo con mi peculiar pesadez epistolar, le respondí: Ah, pues da recuerdos a tus sobrinos!!!

Año y medio después seguimos escribiéndonos casi a diario, nos echamos de menos cuando uno de los dos está de vacaciones, y nos hemos convertido en muy muy buenos amigos. Compartimos muchas confidencias, deseos, ambiciones, miedos y rabias, también risas, cómo no!!

Le conocí personalmente al poco del primer correo, y hace apenas un par de meses volvimos a vernos: esta vez con más tiempo pudimos cenar juntos (él vive en Madrid pero por negocios viaja a Barcelona de vez en cuando). En ambas ocasiones fue como si el día anterior hubiéramos estado juntos.

Sin más, fácil, la vida, en el fondo, es mucho más fácil.

Y casual.

(B. ves cómo sí escucho la música que me recomiendas?)



dissabte, 7 de juliol del 2012

El bar (bocins d'infantesa)



El temps de família acaba. Havíem viscut durant sis, set anys, al carrer Segle XX. Anàvem a l’escola de monges Divina Pastora, vestides amb uniforme. De Isabel y Fernando, nuestro espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera. Ensumar amoníac. I fora de classe, al passadís, per no recordo quin motiu.

Les coses canvien. Els pares agafen un bar, lluny, vivíem a Horta i marxem cap a Poble Sec. Primer vam continuar dormint al pis d’Horta, anant i venint, però aviat, al gener, ens canvien d’escola, Jacinto Verdaguer, al carrer Lleida, i mentre busquen pis dormim al magatzem del bar. Envoltats de caixes de cocacoles, un llit, un altre llit, un armari de plàstic. I de tant en tant, no sé si les vaig arribar a veure, alguna rata. D’allà, unes escales pugen al terrat. Un terrat on els veïns de dalt estenen la roba als seus balcons. Els coneixem a tots. Allà, en unes galledes grosses, ens banyem, a l’estiu.

Dinem al bar, sortint de l’escola, abans que vinguin els clients del menú de migdia. Cap a quarts d’una, la una, ja hem dinat. Maldinat. Amago el que no vull en un tovalló de paper i ho llenço. Algun client diu: Si fueran hijas mías... (què? Tampoc no menjaríem, penso jo.)
Els pares lloguen un pis. És fosc, al mateix carrer, al número 42. El bar està al 14. Mai el vaig fer meu, nostre, aquell pis. Teníem un orgue. La mare volia que aprenguéssim a tocar el piano, com tota la seva família va fer. Més d’un any anant a classes. Odio estudiar solfeig i teoria. I no crec haver-me penedit mai d’haver-ho deixat. Llegint els diaris d’aquells anys un dia hi vaig escriure: Tengo que decirle a la mama que no quiero ir más a piano.

Sovint ells es quedaven treballant al bar i nosaltres pujàvem a casa. Recordo una noia que li donava classes particulars a la Cecília. Tenia les cuixes amples i quan caminava se li ajuntaven els texans i feien soroll. A mi, no. Jo era, aleshores, un secall. Autèntic. Envejava aquell soroll del frec de la roba texana.

Quan érem al pis, soles, miràvem la tele. De vegades el pare ens havia castigat sense tele i l’havíem de tancar una mica abans que pugessin, perquè no estigués calenta, i no sabés que l’havíem posada. La mare ens permetia saltar-nos el càstig.

En un sofà trencat, foradat, recordo que ens tocàvem amb una amiga de ma germana gran. Fins quin punt? Poc. Vestides. Dos, tres dies. Recordo un pessigolleig sota el ventre. I potser ens descordàvem els pantalons sense baixar-los. Érem amants, o matrimoni, o no sé ben bé què.

I un dia, una broma, una broma que va acabar malament. L’he recordada sempre. Els pares són a la seva habitació, al llit. Nosaltres a la nostra. De sobte se sent com s’obre i es tanca la porta del carrer. No sé si preguntem o ma mare ho diu sense cap pregunta: El pare ha marxat, tanqueu-li la porta amb clau. Jo ho faig. Tanco per dins amb la clau, o amb la balda, no ho sé, però tanco. Aleshores sentim el pare enfadat, no sé què diu, ni si crida, però està enfadat perquè jo li havia tancat la porta. Era dins de casa, havien pactat la broma entre els dos. No era una broma, era una prova, per saber si ho faríem...(em recorda al qui estimeu més, al pare o a la mare?). A ningú no ens fa gràcia. Mai ho he parlat amb les meves germanes. Ni sé si amb ma mare, o amb el pare.




dimarts, 3 de juliol del 2012

Llegir al metro


Vam coincidir, fa anys, en un taller de relats. A tots dos ens agradava escriure ja aleshores. El tercer dia de classe vam seure junts. Recordo riure de seguida, per res, tonteries, suposo, però la connexió va ser instantània. Sé que ho negarà sempre però una nit em va confessar que aquell mateix dia, després d'acomiadar-nos, quan jo ja marxava i ell anava a buscar la seva moto, es va girar per mirar-me el cul.

És curiós tan tímid i tan llançat alhora.

Al final del taller es van organitzar un parell de sopars. I vam tornar a coincidir-hi. Adults madurs tots dos, casats, i amb canalla sí, però no podíem deixar de mirar-nos. No va passar res. No vam permetre que passés res, però em vaig convertir en un càstig per ell (sí, com la cançó del Fito), un risc que no volia córrer i del que es volia allunyar.

(Del que sentia jo no toca parlar-ne ara : p)

Encara vam anar junts a un altre curs. Era molt divertit, sempre que li preguntaven el seu nom, ell deia: Núria me llama XXX. Jajajaja, sí, no deia el seu nom, no, deia com li deia jo.

El pas del temps no van fer sinó augmentar 'el desig', 'el càstig', i com si d'un foc es tractés, va decidir allunyar-se del perill: jo.

Fa temps que no sé res d'ell. No tinc el seu correu particular, ni el seu telèfon, però sí sé que, de tant en tant, llegeix el meu bloc. Em fa gràcia que ho faci, que mantigui una distància 'prudencial' respecte del perill.

En fi.

El cas és que aquest matí he agafat el metro. Zombie, naturalment, i llibre en mà. No puc -ni vull-  evitar fixar-me en la gent que llegeix. De seguida l'he vist. A dos pams: Camisa negra, texans, sabates obertes de pell marron, anell de casat a la mà esquerra, cabell curt canós, bossa d'home creuada i plena concentració en el seu ebook.

M'ha fet un bot, el cor, és ell, és ell? No ho sé, no ho sé encara ara. Cinc parades de metro després (n'he fet una mes) encara no havia aixecat el cap del llibre. En cap moment, en cap moment. Em pregunto si sabia que jo era allà, a dos pams d'ell. No ho sé. No sé si m'ha vist, o m'ha intuït com intuïm el perill. No sé ni tan sols si era ell.

El que sí sé és que avui l'he tingut novament present. Molt i molt present. I des d'aquí li envio una abraçada, o, per què no, si em llegeixes, avui, demà, un petó ben fort, ben ben fort.






dilluns, 2 de juliol del 2012

Adicción



Una adicción, según la primera acepción del diccionario de la Rae, es el hábito de quien se deja dominar por el uso de alguna o algunas drogas tóxicas, o por la afición desmedida a ciertos juegos. Fijándonos en la segunda acepción la cosa cambia (a mejor?) no lo sé... Asignación, entrega, adhesión.

El primer paso para lograr la desintoxicación es desearla. Desearla de verdad. Y poner todo el empeño en superar los primeros momentos, los primeros días, las primeras semanas. Convencerse de que es lo mejor, el único camino, y mirar hacia el futuro en positivo, aunque cueste, aunque no se sea capaz de confiar, de creer, de otear un horizonte sin esa droga; aunque duela y el corazón se te rompa en trocitos; y por mucho que la mente ordene, debilitada, su ración de toxina diaria. 

(Hace años, muchos, o pocos, no importa, alguien me dijo: Te has liberado, verdad, dejando esta relación? Sí, eso sentí. Justo eso, liberación, como cada vez que he abandonado, forzada, o no, una adicción tóxica, emocional, psicológica, social...)

No es fácil y sin embargo, a veces, solo a veces, sobran los motivos para luchar por conseguir la desintoxicación para siempre.