dissabte, 30 de març del 2013

Desitjos... complerts! (II) - La Jana i la Missy


Si fa un any i mig escrivia sobre el desig complert de l'Aina quan vam anar a 'visitar' l'Hotel Juan Carlos I (ostres, si aleshores no vaig dir de quin hotel es tractava!! :p), ara li toca al desig complert molt recentment de la Jana.

Des que ho recordo...  la Jana ha volgut un gat. O un gos. O un gat i un gos.

Mama si us plau, si us plau, jo el cuidaré, un gat, o un gos, jo els donaré el menjar, els netejaré, me n'ocuparé de tot.

Buf, no, no, només em falta això, dos nenes, la casa, la feina, les oposicions, els milers de cursos que sempre faig, el voluntariat, noooooooo. Però però però aquests darrers temps el meu temps d'oci s'ha convertit (gràcies a les retallades, i gràcies a la pau interior -ommmmmmm- que arrosego fa anys) en temps d'oci i puc pintar-lo, decorar-lo, donar-li tonalitats diferents sense cap tipus de pressió així que tampoc és un mal moment per intentar-ho.

A veure per tal de tenir algun animal i no tenir obligacions de les que lliguen molt, hem tingut dos canaris (l'aina em diu ara que eren periquitus). Quan al Nadal vam marxar a esquiar, una setmana, vam dir-li a ma mare que se'n cuidés i els hi vam dur a casa seva. A la tornada li vaig demanar que se'ls quedés que ella tenia terrassa, que a mi m'embrutaven la galeria, que no callaven al matí, que... i sí, la vam convéncer i se'n cuidà ella. Un dia, poc després, vam anar a dinar, tota orgullosa ens deia: Habéis visto lo bien que están? Gorditos, felices, cantaires! Sí, sí, així era. No els vaig enyorar en cap moment, francament, i després de veure'ls allà tan a gustito, menys. El cas és que l'endemà mateix d'aquell dinar (casualitats novament) ma mare em trucava a quarts de nou del matí a la feina: Núria, se ha muerto un canario, se ha muerto. Se ha quedado quietecito y está muerto... A la mitja hora, ja gairebé plorant, em va tornar a trucar: Núria, se ha muerto el otro canario, se ha muerto, se ha quedado como el otro, quieto quieto y está muerto. 

Buf!

Uns anys abans havíem adoptat una tortuga. Quin animal més absurd, pobret. Em sap greu de debò, sabeu que sóc voluntària de natura, però... les tortuges! les tortuges a casa no hi pinten res. Ni als llacs artificials dels parcs de Barcelona, que per algun motiu l'ajuntament hi hagut de posar uns rètols demanant que no es deixin anar les tortugues (de Califòrnia, normalment) als estanys dels parcs, ja que trenquen l'hàbitat autòcton. Així que, pobreta meva, li vam donar a la meva neboda que segur segur li donaria l'amor i el carinyo que la tortuga en qüestió es mereixia i a casa meva no trobava.

Més endavant vam tenir una peixera amb dos peixets. Petits (lletjos, per a mi que no suporto els peixos). Un estiu vam marxar de vacances i vam dir a la iaia que els vingués a cuidar. Quan vam tornar-hi un surava a l'aigua, mort, i l'altre havia desaparegut de la peixera. Vam pensar que se l'havia menjat el que surava mort i per això l'havia dinyat. Doncs no, el vam trobar un dies després darrera de l'armari on estava la peixera... s'havia suïcidat, pobra bèstia.

Amb el temps li vaig dir a la Jana que, ja que no era viable tenir un gos a casa, podríem passejar els gossos de la Gossera de Collserola. Hi vam anar, però ella no podia passejar-los perquè era petita i jo i els gossos mai no hem estat amics, així que vam buscar una altra opció, aquesta la faríem però més endavant.

Vam penjar un rètol al costat dels ascensors, a casa: Nena de l'escala de nou anys passeja gossos petits de manera gratuïta. Ningú no ens va trucar.

I... bé, tot arriba. Tot-ar-ri-ba! I dilluns va arribar la Missy. Em van convèncer després de més de deu anys. Però suposo que no va ser això, sinó que vaig saber que ara era el moment, ara és el moment. El psico de la Jana (algun dia us en parlaré) ens va recomanar un gat o un gos per tal que la Jana comencés a habituar-se a les mostres d'afecte (petons, per exemple, la Jana continua sense fer petons a ningú, ningú en absoluto). L'Aina ha crescut molt i podrà fer-se'n càrrec. El jefe en va tenir una, la Minina, i no li ve de nou. A la única que podria fer-li certa recança un gat a casa era a mi... buf, i us asseguro que des del minut zero estic enamorada d'ella.

La Missy té nou mesos, és negra, negra, dolça, mimosa, no sap o no pot miolar i només gemega una mica de tant en tant, és intel·ligent, curiosa com a bona gata, poruga com cal però sobre tot... ja és una més a la família.

Per bé o per mal, tot arriba. I si algú recorda unes paraules meves de fa anys, vaig dir: A casa entrarà un gat quan...



...

Dust in the wind - Kansas



All we do,

crumbles to the ground,

though we refuse to see.








dimarts, 26 de març del 2013

Cinc dones madures i un rap a l'all cremat!



Aviat, el proper 1 d'abril per ser més exactes, farà 21 anys que treballo on treballo. Però però però... durant 9 mesos, el que dura un embaràs humà, aproximadament, vaig marxar a un altre Departament. Buf. Si em pregunteu quin record guardo d'aquells mesos... només tinc una resposta: els pitjors nou mesos laborals de la meva vida laboral. Encara recordo sortir de casa cap moixa, agafar el metro i començar a plorar només visualitzar la Via Laietana, i entendre que tan sols cinc-cents metres em separaven del 'meu calvari particular'. 

Sí, és clar, tenia feina, sí, sí, però em sentia tan humiliada, ninguneada, ignorada dia a dia en el terreny laboral  (i no només, ja que la gent jo crec que ni s'adonava que darrera d'allò amb cara de 'que hago yo aquí?' hi havia una persona! buf, quita!) que no podia pensar en 'la sort que tenia' de tenir feina.

Però, però, però una que és positiva de mena (que no optimista, ja que les coses xungues, són xungues les miris per on les miris) va dir-se: vinga, Núria, anem a trobar la part booooooooooona. Hi deu ser-hi, segur!

I va aparèixer! Va aparèixer en forma d'Anna. La primera, i única, persona que un dia es va atansar a mi i em va dir (no sé, tres mesos després d'haver entrat): Hola, fa poc què hi ets, oi? Vols que fem un cafè?

Buf, buf, jo a la feina no hi vaig a fer amics. Vaja, ni a la feina ni enlloc, però les 'amistats' sorgeixen d'allà on menys t'esperes (com els amors) i allò, ja veieu, allò va ser l'inici d'una llarga amistat, sí, que encara dura. 

Vam fer cafè, després un altre dia, un altre, i no sé com ja érem cinc les noies (més de quaranta, i ara més cinquanta anys, la majoria) que fèiem no només cafè sinó que menjàvem 'callos' a l'hora d'esmorzar, els dijous a la Mercè Vins. 

Cinc marujones, una de cada pare i de cada mare, res a veure, res, però que a dia d'avui, quan ens trobem totes, potser un cop cada dos anys, o gairebé totes, cada tres o quatre mesos, o només tres, quinzenalment... continuem admirant la confiança que ens uneix, sense entrar en els límits que cadascuna ha marcat, i respectant els pactes tàcits establerts.

Sí, dissabte passat vam anar a casa d'una de nosaltres a menjar (i beure, i beure) un rap boníssim a l'all cremat i, vam adonar-nos, un cop més, que tot i no tenir res a veure, potser només haver estat companyes de feina, tenim molt i molt en comú: la il·lusió que ens fa retrobar-nos!

...

Curiosament, l'energia, i l'amor, i l'amistat, i la passió, la necessitat, la il·lusió... no es crea ni es destrueix, només es transforma.