No.
No em genera cap conflicte la sang, ni les punxades, ni mirar una operació, ni... ai, però si es tracta de trencaments d'ossos aleshores em faig petita petita i no ho suporto.
Com de tots és sabut que millor no témer a res perquè la vida ens ho posa en safata (per tal de superar la por?), què em va passar el passat dilluns 16 de febrer? Fàcil: em vaig trencar el peroné. Terç distal no sé què del peroné amb desplaçament.
Què que vol dir? Doncs que el peroné va fer crec i jo no vaig poder ja posar-me dreta. El dolor era terrible, terrible i la sensació que no era l'esquinç de sempre, també.
Han passat tres setmanes i un dia, i em queden, no sé, sis, set, vuit setmanes més?
Explicaré com va anar perquè m'anirà bé per recordar-me'n, un dia això haurà passat i llegir com va anar tot em farà gràcia. Puta gràcia, crec.
En fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada