diumenge, 10 de setembre del 2017

13 - De Tossa de Mar a Lloret de Mar

Dissabte 19 d'agost (aniversari del Txatxo Luís), set hores caminant (incloc l'entrepà que vam fer a Cala Canyelles i un bany necessari a Cala Morisca), calor, xafogor però no sol en excès, sols ell i jo.

Sortim de casa cap a les deu (matinar???) perquè vam buscar per internet i hi havia un bus que sortia de Lloret, on voliem deixar el cotxe, cinc minuts abans de les onze. No vam pensar en què deixar el cotxe a Lloret no seria senzill, ni tampoc que, com darrerament m'ha passat, els horaris per internet dels busos (en aquest cas Pujol) difereixen dels horaris reals. O sóc jo que no sé mirar-ho bé, en fi...

Agafem el bus, doncs, a les 11:20 cap a Tossa (el cotxe l'hem deixat no sé pas on però no lluny de l'estació, tampoc a prop, vaja). Nosaltres i no sé quants italians més. Arribats a Tossa esmorzem a la grangeta on ho vam fer la darrera etapa. Sí, som animals de costums, sobretot jo, molt rutinària. Darrerament sento que la necessito més que mai, em faig gran i blablabla... ja n'he fet 48.

Cap al passeig, som-hi! Enfilem cap el Castell però ell no vol arribar a dalt de tot, és molt cabut, i jo, en aquests casos, no discuteixo, comencem la ruta. Està poc marcada, pel Xevi Blancafort sabem que la ruta o es fa per Gr92 o és difícil de resseguir. Així que trampegem. Cales, urbanitzacions, cales. Fins arribar a la Morisca. Allà veiem la casa del rus, o kurjestaní, o el que sigui. La tanca de la casa fa que el gr92 es desviï. Aix. Baixem a cala Morisca i ens hi banyem. És un gust. Veiem gent que, de ben segur, hi porta tot el dia, nosaltres, amb un banyet en tenim prou, de platja.

Enfilem cap amunt. Llegim el rètol que els rusos o kurjestanís o el que sigui, hi han posat a l'entrada de la finca (avui tenen una celebració especial, fa anys no sé qui): una càmara ens segeuix els moviments i el rètol ens avisa que, malgrat que hi podem entrar-hi (si tenim nassos tenint en compte el que he anat llegint) el camí queda tallat en tres-cents metres.

Tirem endarrere i seguim 'pel nou traçat del gr'. Estem cansat quan arribem a Cala Canyelles i encara no hem dinat. Al restaurant on en vàries ocasions havíem dinat de joves fem un entrepà i una cervesa per tot seguit continuar el camí.

Set hores després d'haver iniciat la ruta arribem a Lloret. Déu meu, quina ciutat, poble, o el que sigui, més turística! Allà ens hi esperat el cotxe.

Nova ruta feta, ara només resta el tram final fins a Blanes, em penso que la resta, els hauré de fer tota sola. O t'hi apuntes?




diumenge, 13 d’agost del 2017

12 - De Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar

Fa moltes etapes, moltes, que segueixo el camí i aprofito les dades donades per Camins de Ronda d'en Xevi Blancafort al seu web. No el conec de res, només sé que m'agrada el que escriu i com ho escriu (no ara, que ha 'remodelat' el blog i fins i tot 'organitza' sortides per o amb gent pesada com jo, sinó des del primer tram del Camí de Ronda). Aquesta etapa que ara descriuré ell la va fer en tres dies diferents. Mal senyal, o bon senyal, no ho sé, però en tot cas deixava clar que no era cas de pretendre fer-la en un sol dia, així que calia organitzar-me.

Organitzar-nos.

I aquí comença tot el 'drama' d'aquesta etapa número 12... en la manca -a priori- d'organització.

Primer de tot: trobar un cap de setmana lliure. Lliure de bàsquet, d'hoquei, de compromisos socials, d'oci programat, d'aniversaris, de... Bé, primer punt aconseguit: Primer cap de setmana d'agost, del 4 al 6.

Segon: qui hi anem? els quatre? tres? la Missy i la Bruna? Decidit, els quatre (perquè una sembla que li ha agafat el gust a caminar i s'ha decidit a aixecar-se del sofà, aviat esport olímpic, pel que sé; i l'altra no té cap compromís ineludible!).

Tercer: la ruta de dalt abaix, i per rigorós ordre, així que sortim de Sant Feliu per arribar a Tossa.

Quart: on dormim? Si en Xevi diu que no la recomana en una única etapa bé l'hem de partir, i si l'hem de fer en dues etapes bé hem de dormir al mig per no pujar i baixar a Barna. Decidit: tendes de càmping (la que tenim a mitges amb custòdia compartida amb la Montse, i la que és nostra però ara té la Laia amiga de l'Aina). Vinga, les tenim localitzades i ja a casa. Dormim a mig camí més o menys... Cala Pola, càmping Pola.

Cinquè: Quan marxem? Vam dir de marxar divendres, però però però no vam preparar res en tota la setmana, i quan dic res, és res. Només teníem les tendes i perquè ens les acabaven de retornar. Localitza sacs, tovalloles, motxilles, botes, bastó, cantimplores (que crec que si són ampolles rollo metàl·liques no es diuen així), bikinis, roba de recanvi, esterilles, blablabla. Com hem de marxar divendres a la tarda després d'una ampolla de cava per acompanyar una magnífica sarsuela de la sogra? Però què dice usted? Així que mirem una peli, i cap a les set, amb la Jana emprenyada com una mona i el Miguel pujant-se per les parets, acceptem la realitat: No podem marxar amb tant per fer, arribar a Tossa, al càmping, a una hora raonable, muntar tendes... Que no. La propera vegada ho farem millor, amb previsió (ajajajajaja... innocent!). Total, marxem dissabte cap a les 7:30 del matí.

(Jo sense dormir en tota la nit, una part per la calor, i una bona part per la ruta que pintava, per la lectura del blog del Blancafort, bastant malament. La por de mare que passi alguna cosa a les filles. Oiga, perquè mira, si em passa a mi, a banda que elles cobren una assegurança de vida, doncs ja he viscut, però a elles, no, que no. I vinga a no treure'm del cap aquest pensament en tota la nit. Com quan amb l'Aina vam fer primer tresmil. Igual.)

La ruta: Anem directes al càmping Pola, a la Cala Pola, vora uns quatre quilòmetres abans d'arribar a Tossa, cap a les nou tocades ja hem reservat i pagat l'estada d'una nit (56,10 euros) i hem muntat les tendes. Agafem el cotxe i anem cap a Sant Feliu, aparquem darrera de l'estació d'autobusos, gratis. L'altre dia vam pagar 7 euros per aparcar allà a la vora, avui volia evitar-ho perquè el cotxe s'hi quedava fins l'endemà.

Comencem a caminar, baixem al Passeig i allà fem un primer tram del Camí. Mal inici, el camí està mal marcat o nosaltres no el volem veure perquè passa entre carrers d'una urbanització. Trobem un tros de camí que ens fa enfilar-nos en una zona arran de mar (però penya-segat) i passem una mica de por. Reculem. Un tio que està a un dels iots de la costa ens mira (suposo que esperant que caiguem, seré mal pensada però no li veia cap altra intenció) i li pregunto si veu camí: Es fa l'orni. Li ho torno a preguntar: No. Pues oiga, vale.

Pugem novament pels carrers de la urbanització fins arribar (amb el Miguel d'una mala òstia increïble en aquestes alçades, i des d'ahir) a l'Ermita de Sant Elm. Allà pregunto a una parella de noies que parlen del camí de ronda si veuen possible fer-lo. Em diuen que no, que les darreres tempestes, de fa dos anys, han malmès molt el camí i ja no es pot fer ni un tram. M'expliquen que hem d'anar en compte, que fa uns dies ha mort una persona al camí de ronda, que... Buf. Per què fan aquests comentaris? Cal? No és d'ahir que fem muntanya a casa, ostres!!

Baixem i fem una reunió d'urgència els quatre: només podem fer el primer tram de camí per la carretera. Puta merda. Però ho fem. Caminem hores sobre un asfalt tipus forn en un dels dies més calorosos de l'any, sota un sol de migdia assassí, i amb un mal humor del quinze tots plegats. Després de tres hores de camí i veient el mar des de la carretera, de no baixar ni tan sols a Cala Vigatà, ni a cap altra perquè ell diu que després haurem de desfer el mateix camí i no paga la pena (sic). Després d'acceptar que no es veu cap camí ni de Ronda, ni de no Ronda... seguim caminant fins a Cala Canyarets.

Per accedir a Cala Canyarets des de la carretera cal entrar a la urbanització privada Rosamar. Els cotxes han de pagar (quant?) per accedir-hi. Suposo que si no són residents, és clar. Baixem fins a Cala Canyarets i d'allà a Cala Canyet. Entre una i l'altra, però, fem una aturada al restaurant (el xiringuito de la platja, com la platja mateixa, és ple a vessar) i bevem i bevem (jo aigua amb gas i sense, ell dues cerveses, i elles suc de préssec i aigua... ho anoto aquí perquè recordo que portàvem una bona estona passant set i calor, l'aigua que dúiem era força calenta, ja, i anàvem dient què beuríem quan arribéssim a un lloc on comprar beguda fresca... mmmmmmmmm).

Continuem ruta, ja portem moltes hores i estem cansats. Seguim, ara sí, per un camí de Ronda molt xulo, ponts de Canyet inclosos. Grimpem, baixem, caminem, i ens aturem a la cala del senyor Ramon. Per primer cop fem nudisme tots quatre, per banyar-nos. Un plaer. L'aigua no està tan neta com desitjaríem i està un pèl calenta, però és un plaer tanmateix. Dinem i reprenem la marxa.

Més grimpades, més cales, ara arribem a la Cala de Concagats i d'aquí a la platja de Vallpresona. Alucino amb la penya: neveres, parasols, bosses, nens, gossos, cubells, la sogra... buf. I apa, tot el dia a la platja, quin agòbio por dios! Pugem cap a la carretera novament, no podem continuar per la platja, ni grimpant, ni fent el pont. Uns quinze minuts de pujada i sóc a dalt. Ells em porten avantatge com sempre. Què hi farem!

Novament a la carretera, em nego a fer la resta de voltes que falten de la GI682 per completar les 365 corbes. Em nego i es neguen ells. Què fem? Falten sis quilòmetres per arribar al càmping, són gairebé les sis i fa mooooooooolta calor encara.

El Miguel vol trucar un taxi, l'Aina proposa fer auto-stop. Per què no? En un revolt, hi ha espai, ens esperem i l'Aina posa el dit. Un cotxe passa dient amb la mà que va ple. S'atura el segon cotxe, una noia sola. Ens puja als quatre! Touché. És una noia de Terrassa que ha passat el dia a la cala del Senyor Ramon. Li agraïm el viatge com si ens hi anés la vida i arribem al càmping amb ganes d'anar directes a l'aigua. Molta gent a la cala, molta (fins i tot un excompany de feina d'ell), les tendes estan a pocs metres de la cala, un plaer, un plaer autèntic. Ens banyem els quatre contentíssims per haver aconseguit una part més de la ruta. Bien! Demà serà un altre dia (abans, però, soparem la mar de bé al restaurant del càmping, que una cosa és dormir sobre terra i l'altre menjar de bocates a tot hora... hombre ya!).

Tot sopant, mirant la ruta fins a Tossa, i pensant en com ha estat el dia, el Miguel i jo decidim fer la ruta a Tossa ben d'hora i agafar el bus de les 10:10 allà que porta fins a Sant Feliu (n'hi ha tres, un a les 10, un a quarts de 8 del vespre, i un altre a quarts de dues de la matinada).

Ens llevem després d'haver maldormit a les 7 i a dos de vuit ja som en marxa: Cala Pola, buida, fantàsica; Cala Bona, flipant que enlloc de platja hi ha un xiringuito i enlloc de posar-hi la tovallola has de seure en una cadira del bar; pujada a la carretera i tornada a baixar al camí de Ronda. Arribada a Tossa en poc menys d'una hora. I sense arrossegar les tendes i motxilotes.

Esmorzem de conya, agafem el bus, anem al càmping, desmuntem tendes, i anem cap a casa... abans, però, ens aturem a dinar a Badalona, al Tariq, com en tantes d'altres ocasions.

Un tros més de camí!!!





dimecres, 9 d’agost del 2017

11 - De Platja d'Aro a Sant Feliu de Guíxols

(Ell hi anava sovint, a Sant Feliu. Un dia va ser el darrer. Recordo aquell dia com si fos ahir. La meva trucada de matinada, la seva tornada, la por, els plors, la pregunta feta i la resposta donada. Un petó)

Avui tocava una etapa xula, vaja, no sabia si ho seria o no, de xula, però ha estat genial, genial. I tenia pinta que ho havia de ser, per diferents motius: és dissabte 29 de juliol (per tant no havíem de patir per la tornada... tot i que hem patit per l'anada perquè ha coincidit amb no sé quina operació sortida de les mil que hi ha cada estiu); un munt de cales sense sorra i sense gent; i la família de 4 al complet! Bien!

Hem sortit de casa cap a les nou (tot passant per la benzinera i posant-t'hi 45 euros), i a dos d'onze ja érem a Sant Feliu. Allà hem deixat el cotxe al pàrquing  privat que hi ha creuant la carretera davant de l'estació d'autobusos (7,50 euros) i hem agafat un autocar a tres d'onze fins a l'estació de Platja d'Aro (7 euros més). Pos sí, avui sumo el que hem anat gastant, perquè el camí de la costa ens està sortint entre una cosa i l'altra i perquè som una mica 'senyors' per una pasta.

Ahí lo dejo.

Des de l'estació baixem al passeig, allà ens aturem a un súper i comprem pa (l'embotit, avui, estranyament, l'hem dut de casa), tampax per a la peti (això no toca que ho posi aquí però ja ho he escrit, llàstima), oli del bo pels entrepans i no recordo si res més (13,40 euros). Fem els bocates a un banc i ens els anem menjant mentre comencem la caminada. Són les 11 ben tocades.

El passeig de Platja d'Aro, arreglat, no té cap gràcia però no molesta, arribem a la sorra de la platja, abans de la riera i veiem un retol que marca que el GR92 es desvia cap a l'interior. No ens agrada seguir sempre el gé erra perquè sovint va per l'interior i nosalres fem el camí de la costa, el fem de dalt abaix (vam començar, crec, a Colliure) i el fem per rigorós ordre de 'final, inici, final, inici'. Quan arribem a la zona del port, ailàs, allà sí o sí hem de recular i anar cap a l'interior. Hi entra força el port, al poble, així que caminem una bona estona per carrers i carrers. Fins que tornem al mar, a Sa Conca. Sorra, sorra i comença el camí de ronda. Un camí de ronda arregladíssim, excessivament arreglat, però amb unes vistes precioses arran de mar, i sí, paga la pena. Cases fantàstiques, poca gent, i molt de sol (això sí). Anem a bon ritme, mentida: ells van a bon ritme, jo al meu, naturalment.

S'Agarò i cap a Cala Sant Pol, ens hi banyem una mica abans d'arribar-hi, en una zona sense sorra, amb pedres, i amb una aigua fresqueta i neta, neta.

Seguim des de la cala de Sant Pol, però ara amb trams desagradables d'escales amunt i escales avall, barcos sorollosos plens de gent (que són comercials fiesteros i surten cada dissabte), i finalment, tot passant per un tram de muntanya amb camí no 'fet fabricat'... arribem a una zona fantàstica. No, molt fantàstica: el Pein de la volta de l' Ametller. Lliure de gent (hi ha gent, però poca), de sorra, de soroll, de barcos, de cotxes, de bicis, de... ummm siusplau que no deixi mai de ser un paratge protegit!

I xino-xano cap a la platja de Sant Feliu. Dutxa, canvi de sabates (un gust treure's les botes i posar-se sabata oberta) i cap a dinar. Voltem, voltem, i trobem un lloc on sembla que no ens clavaran, mengem bé i la cervesa (com sempre) sap a glòria. Total 54 euros.

La peti es 'queixa' que l'altre dia no es va menjar un granissat i li comprem un gelat cucuruxto de 'mango i pinya' (2,10) i, de pas, la gran vol una crema catalana (3,50).

Apa, tornem cap a casa, pagant peatges, naturalment (crec que uns 14, anada i tornada). Això sí, avui no he conduït jo a la tornada i he pogut mig dormir, o mig descansar, o mig el que sigui.

Cost total: 146, 50 euros!!

Oiga, i què? Hem estat a gust, no? Doncs ja està. Això sí, no penso fer números del que portem 'gastat' des que vam començar fa ja quatre anys. Total, pa què?


........................................

Avui és la cançó: l'han cantat i ballat (la peti, especialment) bona part del camí.













dimarts, 8 d’agost del 2017

10 - De Palamós a Platja d'Aro


Merda frita, no recordo res, o gairebé res, i tan sols han passat dues setmanes... Ara que tinc uns minuts a la feina abans de plegar (shhhhhhhhhhhh) estic decidida a posar-m'hi i, tanmateix, he d'enviar un wasap a la Jana perquè m'ajudi a recordar:

- Jana, ai nit yú! Envia'm un àudio resum amb el què vam fer de Palamós a Platja d'Aro

- Buah jo què sé.

- No recordo més que el xino.

- Hahahaha i jo

- Porfa

- No ho recordo

D'acord, em tranquil·litzo, no és Alzheimer prematur, això meu, perquè la Jana només en té 14 (18 si tenim en compte que ve al gimnàs amb el carnet de l'Aina però la seva foto) i tampoc no ho recorda. Que no cunda el pànico.

Anunciaven pluges per diumenge 23 de juliol a la tarda, i així va ser. En previsió d'això vam decidir fer només fins a Platja d'Aro. Cotxe cap a Palamós, aparquem a un carreró (jo per no pagar aparcament el que calgui) i comencem la ruta. Tard, no recordo l'hora però tard: a quarts de dotze.

La primera part només porta del Passeig de Palamós al Passeig de Sant Antoni de Calonge.
 
De seguida, però, comencem a trobar caletes, i més caletes. Avui ve la peti amb nosaltres, estic contenta, m'adono que, malgrat l'odi que va patir molts anys per tenir uns pares muntanyeros (odio els meus pares que m'obliguen a anar a la muntanyaaaaaaaaaa, cridava de ben petita quan la fèiem caminar i caminar) ara sembla que té tirada per aquest món (i deixar-me endarrere com ja fa el seu pare fa anys, en fi). Fins i tot fa mesos que va a un esplai on, poc o molt, també fan excursions.
 
A la propera ens banyem, a la propera ens banyem.
 
Sabem que si ens banyem (despulla't, treu-te les botes, llença-t'hi, eixugat, vesteix-te novament, calçat... mandra) ens costarà arrencar novament així que ho deixem pel final.
 
Racons ben xulos, camí arreglat en algunes zones, aigües netes, barcos a puntapala (quina ràbia!!), i cases pa flipar, vaja, com darrerament!!
 
La visió, anant pel camí de Ronda, de la platja de Platja d'Aro amb els edificis monstres allà mateix és espantosa. Trenca, si ho permets, tot el plaer de caminar entre cales i platgetes sense gaires construccions (gaires no vol dir cap, vol dir no en excés, sobretot si ho comparem amb l'arribada a Platja d'Aro). Així que no ho permeto, i em quedo amb el plaer del camí. I de veure la Jana feliç.
 
Arribats, dinem (a un xino!!! que ens costa una pasta, per cert), autobús Sarfa cap a Palamós i ja al cotxe cap a Barna. A mirar com plou, i plou, des del sofà.
 
I seguim...
 
 
 
 
 

divendres, 28 de juliol del 2017

9 - De Llafranc a Palamós

Diumenge 9 de juliol, Sant Tornem-hi!

L'ex -que ja no és ex-,i jo, reprenem camí. Agafem el cotxe, no preparem motxilla el dia abans perquè som un cas com un cabàs (així que no ens emportem tovallola...), i a cuita corrents ens plantem camí de Llafranc. Ell, i jo també si us sóc sincera (sé que aquest sóc ja no du accent, i?), doncs, això, ell confon els noms dels pobles d'aquesta zona, i no és per menys, Tamariu, Begur, Llafranc, Palafruguell... (bé, potser no es confonen, però els confonem, punt):

Vinga, arribats a Palafrugell li dic: I si parem aquí, mirem si passa un bus cap a Llafranc, deixem el cotxe, i en arribar a Palamós n'agafem un altre fins aquí i no hem de fer la ruta circular?

Dit i fet. El bus que anava a Llafranc passava en cinc minuts així que tot quadrat (l'Aina no hi era però segur que pensaria que, com sempre, tinc la flor al cul). Deixem el cotxe, prenem l'autocar, i en pocs minuts arribem a Llafranc. Pinta que serà un dia de molta gent, no fa gaire calor, d'altra banda. Comprem un mos per esmorzar i iniciem camí, tard, evidentement, tard. Són tres de dotze.

Pujades, baixades, pujades, baixades, escales, escales, més escales, un tram de camí, escàs, per una urbanització, cales precioses, cales buides, cales plenes, les cases dels típics 'fillsdeputa' que diu el Miguel, vora el mar, i arribem a Es Castell. Una cala especial per a mi (suposo que per a gairebé tothom) perquè vaig viure intensament la mobilització que l'any 94 va impedir que una fantàstica cala com aquesta quedés ensorrada entre blocs d'hotels, apartaments, i restaurants. Bien, sí, bien.

Seguim pel camí de ronda arreglat recentment i arribem a les casetes de pescadors de Cala s'Alguer. Allà, una molt bona amiga meva, la seva família, vaja, hi té una casa. Ahir vaig sopar amb ella, més de 30 anys després d'haver-nos conegut mantenim una amistat íntimament tranquil·la,  i m'explicava que just el dia que hi vam passar no feia ni una hora que ells havíem marxat. Hi passen tots els caps de setmana de juny a setembre i les lluites amb els turistes que volen endur-se les estrelles de mar, són immenses. No entenen que són éssers vius. O sí, i tant els hi fot.

Cala la Fosca, Palamós, dinar a Palamós, autocar cap a Palafrugell i cotxe cap a casa... caravanote de tornada i fi de festa.




dilluns, 5 de juny del 2017

Llibres 2017

Gener

1 - Quan érem feliços - Rafel Nadal

2 - El hombre más rico del mundo - Rafael Vidac

3 - El vecino de abajo - Mercedes Abad

Febrer

4 - Body art - Don DeLillo

5 - La carne - Rosa Montero

6 - Lena - Jordi Coca

Març

7 - Billie - Anna Gavaldà (què poco me suena que sea una novela suya!!)

Abril

8 - Si a los tres años no he vuelto - Ana R. Cañil (lo acabo porque tengo la mala costumbre de acabar novelas... aaaaaaaaaaaaaaaay!!)

9 - Clown esencial - Alain Vigneau (ains)

10 - Doble fuga de amor y muerte - Jean Legrand (ostia, què lectura dificil donde las haya... para mí)

11 - Cicatriz - Sara Mesa

Maig

12 - Tierra de campos - David Trueba

13 - El insólito peregrinaje de Harold Fry - Rachel Joyce (temps en tinc, a veure si l'aprofito)

Juny

14 - Cuatro por cuatro - Sara Mesa

15 - Perfectamente imperfecto - Walter Risso

16 - Mare i filla - Jenn Diaz

Juliol

17 - Carácter y Neurosis - Clàudio Naranjo (fa por començar-lo... però el primer pas ja està fet)

18 -  Una novela rusa - Emmanuel Carrère (més d'un mes que fa que la llegeixo...)

Agost

Setembre

19 - El patito que nunca llegó a ser cisne - David Calvo (Celopán)

Octubre

20 - Esperando a mister Bojangles - Olivier Bourdeaut

21 - Mi abuela rusa y su aspiradora americana - Meir Shalev (necessito tornar a enganxar-me amb la lectura...)





Pendents: Cynthia Ozick
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Tiene que ser aquí - Maggie O’Farrell
La otra mitad de mí - Affinity Konar
Madre e hija - Jenn Díaz
Bonavia - Dragan Velikic
Que me quieras - Merritt Tierce
Morir en primavera - Ralf Rothmann
Que nos juzguen los perros, si pueden - Paul M. Marchand
Caminos ocultos - Tawni O'Dell
Déjame ir, madre - Helga Schneider

dissabte, 3 de juny del 2017

Com menys, menys...

És així, i, vaja, em sap greu, que no dic que no,  però és així, si més no ho visc així.

Com menys em cuido físicament, menys em ve de gust cuidar-me físicament. I malmenjo, malbec, descontrolo horaris d'àpats.

Com menys vaig al gimnàs, més mandra em fa anar-hi, reprendre l'hàbit que, sovint, tan feliç em fa. Com menys hi vaig, doncs, menys ganes tinc d'anar-hi, de tornar-hi.

Com menys vaig al cinema, tot i que sóc sòcia a dia d'avui dels Girona, menys hi vaig perquè més mandra em fa agafar la moto, el metro, o caminar fins allà, mirar la peli, pensar a tornar cap a casa.

Com menys sexe, menys ganes de sexe. Més mandra posar-m'hi tot i que el cos (i ell, és clar) m'ho demanen, més mandra pensar-hi, més excuses...

Com menys estudio per les opos que sé del cert que no tinc ganes d'estudiar, menys estudio. Fins i tot m'he esborrat de les classes i he tancat els llibres que mai no vaig acabar de tornar a obrir.

Com menys escric al blog, menys hi escric. Més excuses invento per no obrir la pàgina de blogger, posar-hi el meu correu, anar-hi a Entrada i començar a omplir de lletres (emocions, olors, sabors) el full blanc que em permet ser jo.

Com menys em relaciono amb les persones humanes (o no humanes, sovint animals per instint), menys ganes tinc de relacionar-m'hi. Més me n'allunyo.

Però quines coses! De cop, mor en Carles Capdevila i el meu cap fa un clic (he de dir que el meu cap n'ha fet milers, de clics, al llarg dels gairebé 48 anys de vida), rellegeixo escrits seus retrobant idees que em van fer sentir-me viva, bussejo en el seu pensament sempre coherent i amb molt sentit de l'humor (necessari per suportar aquesta vida, no sé jo si també l'altra, la vida on ell ara navega), faig que sí amb el cap en moments com quan ens diu que ' ens cal més mala llet i més esperança', i finalment, amb un somriure novament als ulls i als llavis, em dic i li dic:

D'acord, tornaré a esforçar-me per aconseguir allò que desitjo; tornaré a confiar en les persones que m'envolten, les que amb els seus actes em demostren que m'estimen (no amb les paraules, Carles, vas fer bé de recordar-m'ho); tornaré a parlar del que sé parlar: de mi, de la vida diària, dels neguits i pors, de tot i de res, dels fills i dels pares, dels amics i dels companys.

Gràcies Carles per la teva lluita, per la teva manera de viure la vida des de la més absoluta senzillesa però amb  tanta energia, confiança i esperança, pel teu sentit de l'humor i de l'amor, per haver nascut, per haver viscut, per haver mort estimant i deixant-te estimar.





dilluns, 17 d’abril del 2017

8 - De Tamariu a Llafranc (i tornada per l'interior de Llafranc a Tamariu)

I seguim amb la ruta. Tenir una motivació, com ara el camí de la costa, ajuda a continuar el camí. La vida és també això, sovint (jo si més no) necessitem motivacions per continuar la ruta (insuportable en ocasions).

Sols tots dos, l'ex -que aviat deixarà de ser-ho- i jo, agafem el cotxe mentre la gran ha marxat a treballar i la petita dorm, i anem cap a Tamariu. Deixem el cotxe a l'aparcament on encara no es paga i, com el darrer dia, fem cafè a una grangeta molt 'apanyada' i de pas demanem entrepans i aigua. Som uns senyorets. Després rondinem que mai no tenim diners, normal!

És un quart d'onze quan iniciem la marxa, hi ha núvols i agraïm la seva presència. Tanmateix el sol aviat decideix manar i sortir per damunt de qualsevol núvol, marcant distància.

Trobem un bon camí de ronda entre Tamariu i el Far de Sant Sebastià, així com un paratge fantàstic que s'obre als nostres peus. Em canso, tot i anar al gimnàs, noto que em canso. Torno a tenir quilos de més i això no ajuda. Però portem bon ritme. El Miguelito és un crack, per ell les pujades són baixades. Flipant.

La ruta és preciosa, molt maca, i el dia magnífic, tot i que ell està una mica ratllat amb les cases de pel·lícula que anem trobant, mai l'havia vist tant enfadat per aquest tema: Por qué tienen que tener tanta pasta y semejantes casas si no se lo han ganado? Jo passo d'enfadar-me per això, no vull, joder, si no ens falta de ressssssssssss.

Arribem a la Cala Pedrosa i després al Far. Pugem a la torre de Sant Sebastià, un euro, i gaudiem d'unes vistes fantàstiques. Reprenem la marxa fins a Llafranc.

A la cala esmorzem els entrepans i bevem una cervesa que comprem allà a mitges. Com el món és un mocador ens trobem la Marta G. a qui havia trobat feia un parell de setmanes quan vaig anar a veure Art. Decidim que allò és un senyal i que hem de quedar per fer un cafè. Ja es veurà (estic poc sociable darrerament) però sí, em fa gràcia trobar-nos allà.

Esmorzem i després de preguntar a l'oficina (oficineta xiringuitu) de turisme decidim retornar per l'interior novament cap a Tamariu. Un camí local, petit recorregut, el 107, ens retorna cap al cotxe. Camins amples a estones i corriols magnífics en certs moments ens porten primer cap a la Font d'en Cruanyes (prescindible totalment... o no, vaja, a gust del consumidor) i després cap a Tamariu.

Dinem a la plaça major, no sé si se'n diu, de Palafrugell... agustito, agustito, i tornem cap a casa. Una etapa més, una etapa menys. I sí, molt recomanable!!





diumenge, 9 d’abril del 2017

Alain Vigneau, el Clown esencial y yo muerta de miedos y monstruos

Me acerco y me alejo de la gestalt como me acerco y me alejo de la meditación, del foro en el que suelo escribir, del cine, de los amigos, de la lectura, de este mi blog y de mi misma.

Me acerco y me alejo, cual Guadiana. Bueno, el Guadiana, decían -nunca me ha dado por comprobarlo- aparecía y desaparecía. Así que soy medio maga, medio río Guadiana, y como siempre: nada por entero.

Hace unos meses supe de una charla sobre el suicidio (y lo que de él cuelga) en una asociación de la que recibo información, asistí y allí conocí a Anna. Semanas después volvimos a coincidir en una jornada muy especial en Hostalric, En esa charla oí hablar por primera vez de Alain Vigneau. No sería la última vez, no.

Contaron sobre su mezcla de clown y gestalt, de alegría y tristeza, de realidad e imaginación, y me atreví a buscar sobre él: este fin de semana, a través de La casa ámbar, he podido asisitir al taller sobre Clown esencial de Alain Vigneau en un espacio magnífico, con unos compañeros adecuadísimos y un maestro de ceremonias pa flipar. Y seguir flipando. Y maravillarse del género humano si es él quien lo representa, de su inteligencia, su saber ser 'oportunamente incisivo', y sobre todo su sentido del humor que nos ha permitido saltar de las lágrimas, de la tristeza más absoluta, a la risa, a la carcajada sinsentido (o con él). Del pozo más profundo a la frivolidad de reír con un boxeador llamando a su madre en inglés.

Catarsis. Catarsis. Catarsis.

Cómo estás, Núria? 

Mal. Mal. 

Cómo estás, Núria? 

Bien. Tranquila, bien. 

Sí, haces mejor cara que el viernes.

Y sí, feliz de haber asistido y compartido; de haber reencontrado a una persona lejana, muy lejana; de haber conocido a una NuriaLuz joven que espero sepa encontrar el camino mucho antes que yo (he conseguido, en realidad, encontrar mi camino?); de haber visto a la Núria niña que no supo ser feliz; de haber participado en una impro sin saber qué hacer pero aún así no haber huído y vencer mis miedos; de conocer al monstruo y al héroe del mismo nombre: SinSer.

De seguir viva. Feliz de seguir viva y con ganas de más. Más clown? más SAT? más Hoffman? más Constelaciones?

No lo sé, pero sí de más Núria. Sin avergonzarme de mí a cada paso, sabiendo que no soy más, no soy menos, no soy diferente.

Gracias. Gracias, Personita.