dilluns, 17 d’abril del 2017

8 - De Tamariu a Llafranc (i tornada per l'interior de Llafranc a Tamariu)

I seguim amb la ruta. Tenir una motivació, com ara el camí de la costa, ajuda a continuar el camí. La vida és també això, sovint (jo si més no) necessitem motivacions per continuar la ruta (insuportable en ocasions).

Sols tots dos, l'ex -que aviat deixarà de ser-ho- i jo, agafem el cotxe mentre la gran ha marxat a treballar i la petita dorm, i anem cap a Tamariu. Deixem el cotxe a l'aparcament on encara no es paga i, com el darrer dia, fem cafè a una grangeta molt 'apanyada' i de pas demanem entrepans i aigua. Som uns senyorets. Després rondinem que mai no tenim diners, normal!

És un quart d'onze quan iniciem la marxa, hi ha núvols i agraïm la seva presència. Tanmateix el sol aviat decideix manar i sortir per damunt de qualsevol núvol, marcant distància.

Trobem un bon camí de ronda entre Tamariu i el Far de Sant Sebastià, així com un paratge fantàstic que s'obre als nostres peus. Em canso, tot i anar al gimnàs, noto que em canso. Torno a tenir quilos de més i això no ajuda. Però portem bon ritme. El Miguelito és un crack, per ell les pujades són baixades. Flipant.

La ruta és preciosa, molt maca, i el dia magnífic, tot i que ell està una mica ratllat amb les cases de pel·lícula que anem trobant, mai l'havia vist tant enfadat per aquest tema: Por qué tienen que tener tanta pasta y semejantes casas si no se lo han ganado? Jo passo d'enfadar-me per això, no vull, joder, si no ens falta de ressssssssssss.

Arribem a la Cala Pedrosa i després al Far. Pugem a la torre de Sant Sebastià, un euro, i gaudiem d'unes vistes fantàstiques. Reprenem la marxa fins a Llafranc.

A la cala esmorzem els entrepans i bevem una cervesa que comprem allà a mitges. Com el món és un mocador ens trobem la Marta G. a qui havia trobat feia un parell de setmanes quan vaig anar a veure Art. Decidim que allò és un senyal i que hem de quedar per fer un cafè. Ja es veurà (estic poc sociable darrerament) però sí, em fa gràcia trobar-nos allà.

Esmorzem i després de preguntar a l'oficina (oficineta xiringuitu) de turisme decidim retornar per l'interior novament cap a Tamariu. Un camí local, petit recorregut, el 107, ens retorna cap al cotxe. Camins amples a estones i corriols magnífics en certs moments ens porten primer cap a la Font d'en Cruanyes (prescindible totalment... o no, vaja, a gust del consumidor) i després cap a Tamariu.

Dinem a la plaça major, no sé si se'n diu, de Palafrugell... agustito, agustito, i tornem cap a casa. Una etapa més, una etapa menys. I sí, molt recomanable!!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada