dimecres, 23 de novembre del 2016

7 - De la Platja de Pals a Tamariu

Me dije que escribiría enseguida esta ruta y se la dedicaría a mi hermana. Estaba ilusionadísima, ella. Y yo, qué hice? Olvidarme del blog todos estos meses! Ahhhhhhhhhh...

Bueno, fuimos la peque (increíble, pero cierto, repite!), mi ex (pronto no ex), mi hermana, mi cuñado y yo. Quedamos en Tamariu donde dejamos nuestro coche y donde ellos nos recogieron para llevarnos al inicio de la ruta: La platja de Pals.

Total, eran unos cuantitos quilómetros pero disponíamos de todo el día, así que sin problemas. La ruta es preciosa, subidas, bajadas, pero calas magníficas. Eso sí, pecamos de poca agua, y llevábamos un montón, pero sí, faltó agua.

(Debo decir que al inicio de la ruta nos encontramos con el marido de una examiga y estuvimos un buen rato charlando de esto y aquello...curioso! años atrás justo en esos días, habíamos estado en Pals en su boda, qué cosas!)

Calitas, desnivel, agua... y buf, lo que daría por una cerveza! Y no temamos, lo dí, lo dimos, pagamos una pasta por una cerveza en el chiringuito del Parador d'Aiguablava. Pero la cerveza, fría, en momentos de calor y cansancio bien vale una Misa, que dijo aquel rey, y casí costó una misa, sí.

Nos paramos a comer en un bareto (donde nos dejaron comernos la comida que llevábamos y bebernos la cerveza de la cual casi disponía el bar) y descansamos para seguir la ruta.

Fue una caminata larga, pero que disfrutamos mucho, mucho. La Pili a puntito de despeñarse, eso sí; yo, desviándome de la ruta y perdiéndome, y unas cuantas anécdotas más, baños incluídos, llegamos a Tamariu donde recogimos el coche y nos despedimos...

Ains, para cuándo la siguiente?


dilluns, 29 d’agost del 2016

6 - De L'Estartit a la Platja de Pals

...i seguim la ruta del camí de la costa. Cada dia que fem un nou pas el Miguel m'avisa que un cop a Blanes amb ell no hi compti. D'acord, ho accepto, i ho entenc. Però jo que sóc desorganitzadíssima en gairebé tot i japi flouer vital he decidit que mentre em sigui possible faré tot el camí sense excepció des de Colliure, on vam començar, fins a les Cases d'Alcanar.

Veurem!

Bé, arribem la peti, l'ex i jo a l'Estartit, aparquem a l'Avinguda Grècia, on vam deixar el camí la darrere vegada i anem cap al súper a comprar uns entrepans per esmorzar (la casa ens creiem que és grande i no repara en gastos, però ni hem cobrat la Renda ni sé si la cobrarem... en fi, mentre hi ha vida i no hi ha paral·lela hi ha esperança)  i una cervesa a mitges, pels dos, aigua freda, dues ampolles, i cotxinades vàries per aguantar el matí.

Enfilem pel passeig que hi ha al costat de la platja. Hi ha un munt de gent, el sol comença a estar amunt i tinc la sensació que no serà una ruta 'agradable'. Touché.

En no res hem d'entrar a la platja i caminar per la sorra vora l'aigua. A ningú no li sobta veure tres caminadors (descalços) i amb motxilles així que a nosaltres tampoc no ens sobta res ni ningú. Passem per una zona on els gossos tenen via lliure i em fa feliç, sovint les persones em molesten més que qualsevol animal (exceptuant els que són més petits que el palmell de la mà, rates incloses), així que benvinguts a les platges on els gossos poden banyar-se i jugar.

Arribem a la Gola del Ter i per passar el riu ens quedem en banyador, cap problema, és un gust la zona, realment molt i molt maca. Banyar-se en un riu és de les millors experiències quan a bany, així que en aquest entorn encara és més increïble.

Més platja, més sorra, ara fina, ara gruixuda, i veiem la platja de Pals al final. Fem tota la nudista on abans les antenes de Ràdio Liberty campaven i ens trobem amb alguna medusa marró a la sorra i senyalitzada amb branquetes (La Jana no es cansa de dir-nos que les marrons no piquen, d'acord, vale, però no penso comprovar-ho).

Ja som a la platja de Pals, allà, quines coses, hi he passat més d'un i de tres estius. Queda lluny tot allò, tot i que fa encara una mica de mal recordar-ho. No hay dolor, Rocky. Ens dutxem i decidim (decideixo) pujar cap al poble de Pals. Anem per la carretera perquè la peti no ha dut botes i va amb xancletes (pensàvem fer només platja). Són gairebé 6 km d'una zona que no té cap gràcia. Segur que el camí interior és bonic, llàstima, haver-hi pensat abans.

Poc abans d'arribar al poble ens trobem amb una rostisseria on havíem anat a 'menjar pollo' en diferents ocasions... i allà que ens aturem: cerveseta, patates i pollastre sense haver de fer cua perquè triem dinar dins del Restaurant. Bien!

(una família del barri seu dues taules més enllà, sóc incapaç de memoritzar cares però, com sempre, el Miguel em dóna tot luxe de detalls... és increïble el seu poder retentiu!)

Acabem de dinar i, com allà no fan cafè, decidim fer-lo a Pals. De pas, mirem els horaris dels busos que porten a Torroella per agafar el bus que ens ha de portar a L'Estartit. D'acord, no, no he mirat horaris abans i ho hauria d'haver fet. Catxis. L'únic bus que ens anava bé fa deu minuts que ha marxat: fins demà no hi ha cap altre. Truco al Marc i famili però estan dinant (a l'apartament de l'Escala) i no em veig amb cor de dir-li que ens vingui a buscar. Ommmmmmmmmmm. Truquem un Taxi: Quant ens costarà?

El taxista, un magrebí encantador que fa vint anys que viu a Palafrugell i repeteix a qui vulgui escoltar-lo que la millor província d'Espanya és Girona, ens porta, finalment, a l'Estartit, per 30 euros. Un viatge agradable amb una conversa interessant (li dic jo: No sé encara quin criteri tinc respecte del burquini a les platges... hores d'ara el tinc, bien!).

Arribem a l'avinguda Grècia i per treure'ns el mal gust de boca (el cafè a Pals amb l'auti ha estat espantós, però la jana i jo hem gaudit com sempre sentint la conversa de la parella de la taula del costat) del trajecte final en taxi (lleig per un senderista) acabem el dia fent un bon bany a Sa Riera.

Mmmmmmmmmmm... gràcies. Ah, i bona nit i tapa't!

Un plaer haver compartit aquesta ruta amb la súper Jeina!







dimarts, 23 d’agost del 2016

Y otro año más

Así, como título y en frío. Sin exclamaciones, ni preguntas, ni por supuesto punto final.

47 y con la Puta depresión volteando mi azotea de nuevo. 

No me consuela que sea verano, tener trabajo, dos hijas maravillosas y un ex que me quiere (con y sin flores). 

No me anima estar viva, sin dolores físicos, y unos padres (a su modo) llenos de salud. 

Ni ese sol que luce espléndido (y canceroso), o el tener dinero incluso a estas alturas del mes.

Saberme aquí no me sirve. Leer, ir al cine, pasear, mojar mis pies en el mar, de nada me vale. 

Llega Ella y todo se apaga, no hay luz que me guíe, ni sonrisas que me saquen de mis miedos, de mi angustia (ahora renovada y con más fuerza). 

Me miro y busco, miro y busco, pero dejo de mirar, y de buscar. Me canso, todo me cansa. Yo me canso de mí, de oírme en mi perpetuo silencio. 

El pasado vuelve y vuelve, y no soy capaz de luchar, de plantarle cara, de decirle basta a quien ha dominado mi vida años y años. 

Y me tiraría a un vacío que me arrastra, al sinsentido en que se convierten mis días cuando ella llega, a la nada que me reclama.

Pero me digo, aún no, Núria, aún no, aguanta un poco más. Un poco más. 

Y aquí sigo. 

O-t-r-o-a-ñ-o-m-á-s.


dimarts, 9 d’agost del 2016

Noruega 10 - Pujada a la Rambla Preikestolen 0

Aquests dies hem estat a Noruega.

Mmmmmmmmmmmmmmmmm... anar als Fiords noruegs era el meu somni des que recordo i sí, he complert un altre somni. Bien! (ara què em queda eh? quin sentit té ja la meva vida? lalalala)

Què dir? Bàsicament diria: com n'hem d'aprendre encara! Buf!

Dels fiords, de les valls, dels rius, de les serralades, dels cims, dels paisatges en general i  en particular podeu llegir i rellegir a internet tant com vulgueu així que no seré jo qui us en digui res, però de cosetes que a mi m'han impactat, doncs sí, us en puc fer cinc cèntims. O sis.

Val a dir que, un cop més, per fer la meva ruta m'he guiat per rutes penjades a 'los viajeros', 'viatgeaddictes', i també de blogs personals. Com sempre m'he acabat fent 'amiga' dels qui van relatant el seu viatge (ni els conec, ni els coneixeré però tants dies compartint llocs fan que els senti molt propers... figaflor que és una!): amics que viatgen junts amb un pressupost ajustat, matrimonis que 'van d'hotel', famílies amb canalla ben petita... tots m'han ajudat, ens han ajudat, a preparar els nostres dies.

(això ha de constar en acta: he llegit escrits de gent que feia mesos, mesooooooos, que preparava el seu viatge a Noruega, recordem especialment una noia que comentava haver estat tres hores diàries els darrers mesos preparant el seu viatge! jodeeeeer! pa què tant? Si després hi ha una allau de pedres i et tallen la carretera a Flam i has de replantejar-te tot el viatge!! )

Tastet:
  • He vingut amb mil macropicades de mosquit! Aneu amb compte...
  • Si viatgeu en cabanes (vénen a ser com bungalós de càmping aquí, i poden ser amb bany, o sense, cuina completa o ben bàsica, dues habitacions o només una, de tot, vaja, i així varia el preu, és clar) emporteu-vos-en les tovalloles i els llençols (no us caldrà si aneu a un apartament o a l'habitació d'un hotel, naturalment) perquè sinó us poden cobrar fins a 120 Corones per persona i nit. Nosaltres vam agafar sacs finets i tovalloles de les del Decathlon que no pesen (de fet, ni pesen ni eixuguen, ben mirat). 
  • Facturar una maleta (o dues) plenes de menjar comprat aquí surt més que a compte. Cutre? (que em va dir una), potser sí, però és un plaer saber que portes llaunes de conserves, purés, embotit, i sí, bàsic, una ampolla d'oli d'oliva (el preu allà és increïblements alt).
  • Vigileu amb anar a comprar cervesa fora d'hores: ni per dos minuts us en vendran! Entre setmana no us en vendran a partir de les 20h, les vigílies de festius i dissabtes us en vendran fins les 18h, i els festius i diumenges directament no podreu comprar-ne! El preu també cal tenir-lo en compte així que si aneu en avió compreu-ne al Duty Free de l'aeroport (si és que no us les emporteu de casa). Vaja, sempre podeu no beure'n i punt. Però a mi, a ell, ens agrada molt i molt la cervesa, i a l'estiu... més.
  • Els paraigües seran benvinguts: sempre plou. Plou, deixa de ploure, plou, deixa de ploure...
  • Per vestir el millor és anar amb capes com si fóssiu cebes: samarreta de màniga curta, màniga llarga, polar, tallavents o anorac directament.
  • No us deixeu les botes de muntanya!!!
  • No sé per què tenen fama d'antipàtics: No ho són. No cal més, de debò, no cal més. O potser és que jo sóc un pèl asocial i no em cal més.
  • Aigua: l'aigua de l'aixeta no està tractada (i què?) i és boníssima i està fresca, fresca. Nosaltres vam optar per endur-nos una ampolla, també del Decathlon, per anar-la omplint. I sí, així ho vam fer cada dia.
  • A veure com explico això (que només ens ha passat, que recordi, a França i Dinamarca): si compreu el que sigui (benzina, per exemple) en una botiga on no hi hagi una persona que us passi la targeta de dèbit (vam fer servir les dues indistintament) us retindran un import que pot superar el triple d'allò que compreu. Estic parlant de fer benzina per 52 euros, al canvi, i que em retinguin en el compte 167 euros. Sí, ens uns dies et retornen l'excés però, de moment, ja no tens l'import al teu compte.
  • Cal dur corones noruegues? Doncs no. A veure, nosaltres vam canviar 800 euros però no hauria estat necessari del tot ja que excepte en dos llocs on vam dormir (particulars, molta gent lloga casa seva o la casa que ha construït al costat de casa seva) tot i quan dic tot és tot, ho vam pagar amb targeta.
  • Parlant de fer benzina: la diferència de preus pot arribar a ser molt important, podeu estalviar si us  hi fixeu.
  • Un detall a tenir en compte: les llaunes, refrescs, cervesa, i segur que algunes més, es poden retornar al súper. Trobareu unes màquines que, en deixar-les, calcularà l'import i us en lliurarà un tiquet per gastar al súper. Genial. L'Aina em va dir que tenia ganes de plorar de l'emoció (sic) en veure una pica al costat de la màquina per rentar-te'n les mans per si t'embrutes en reciclar. També sabó líquid i paper per eixugar-te. Im-presionante!
  • Paga la pena plantejar-se fer un màxim de 200 o 250 km diaris com a molt, molt. Els ferrys, sovint, i algunes carreteres de les anomenades turístiques (si us plau: feu-les, feu-ne tantes com en podeu, totes les de la zona, si cal) fan que les distàncies siguin molt relatives i sovint per fer 200 km trigareu tres o quatre hores. O més... (nosaltres hem fet 2.650 km en 12 dies)
  • Els peatges, si hi aneu en cotxe de lloguer, ara són gairebé tots, sinó tots, rollo teletac (via-T). No hi heu de patir per res, la companyia tindrà l'aparell al cotxe i us cobrarà els peatges en acabar. O potser no. Potser fan com crec que ens faran a nosaltres que us cobraran un import diari feu o no feu peatges (vora els 10 euros) on no estan inclosos ni els ponts, ni els ferrys. I sí, un dels ponts que vam passar (anada i tornada en un matí) van suposar 32 euros. Ben pagats, sí, però 32 euros.
  • Penseu que els radars de velocitat estan tan de moda com aquí, però que els límits són uns altres...
  • Nosaltres hem reservat  les nits mitjançant la pagina de Booking i la d'Airbn. Booking té l'avantatge que es pot cancel·lar sense despeses, com a norma, però no sempre, així que en més d'una ocasió el dia abans, refent la ruta, vam cancel·lar i agafar una altra estada. Sense problemes. Comoditat al poder!
  • En total 4.000 euros, sopant una nit fora (només), prenent algun cafè fora de casa (vull dir, ni begudes, ni menjars... mentida: uns frankfurts a un ferry), comprant-nos quatre jaquetes Norway (biennnnnnn, ja tenim una jaqueta de muntanya que no és D.)... és a dir, sense luxes però sense 'restriccions'.

Segur que hi ha més detalls que vam tenir en compte però que ara no recordo... si és el cas ja editaré.

Una coseta, tot fent referència al títol, cal anar al Preikestolen? No. Hi vam anar? Sí. Però no repetiria. Milers de persones pujant (malpujant, que potser només han vist una muntanya a la tele si jutgem per com van vestits o calçats) i baixant fan d'aquest camí (artificial, sovint) una tortura. Ho sento, però ho vaig viure així. Existeixen molts altres miradors a tot Noruega (el sud, que és on vam anar) sense tanta gent, o gens, on gaudireu de vistes fantàstiques. Això sí, no podreu tornar a casa i dir: Jo he estat a la Roca del Púlpit. I què?

La música ens ha acompanyat durant tot el viatge, quina trio? Ummmmmm... ho penso i la penjo. 

(ah, i penjaré també, si sé fer-ho, una foto del plànol amb la ruta que vam seguir, pur interès per poder-la recordar...)













dissabte, 23 de juliol del 2016

5 - De Roses a L'Estartit

De vegades, sovint, penso, les casualitats... existeixen. 

Feia dies que no ens vèiem, amb la M., i dijous abans de la cremà de l'Aina sopàvem juntes les tres Estupendes fins que el Miguel em va trucar que anaven en ambulància al Mar. Si de cas, això, ja ho explicaré un altre dia...

Resumint, feia dies que no coincidíem però es va oferir a acompanyar-me a Planoles a recollir el paquet petit (l'endemà la portàvem a Amposta, un no parar això de ser paremare). Pel camí, xerrant, evidentment, com a cotorres, em va dir que dimarts anava a Roses: Jo també, li vaig contestar!... així que hem acabat a Roses aquest dimarts, on nosaltres continuaríem el Camí de la Costa Catalana i on els seus fills es llançarien en paracaigudes!

Vam anar amb el seu cotxe, conduïa el Miguel. Arribem a Empúria Brava, a l'Sky Diving (es diu així? no em ve de gust buscar-ho!) i allà esperem que sigui l'hora que els tres valents saltin (fa uns anys també el Miguel i l'Aina es van atrevir a saltar...).

I d'allà a Roses en el seu cotxe, dinem (ben dinats, tot s'ha de dir, la colla que érem) i nosaltres dos comencem camí cap a Empuriabrava on hem de passar-hi la nit (a un iot al port dels Argonautes número 69, per més dates).

Caminem fins la desembocadura del riu La Muga i allà esperem que algú ens creuï en barca... això no passa i decidim pujar i passar Santa Margarida, una mica d'Aiguamolls, zones espantoses i finalment arribar (mirant d'anar per aquí, no, millor per allà, no, per aquí) a Empuriabrava. Potser en dues hores es pot fer però canviant d'itinerari un parell o tres de cops triguem gairebé tres hores i mitja. Platja de la Rubina, aturadeta, i cap a l'iot que hi falta gent. Allà soparem, després, amb la M. i la seva família.

Ummmmmmmmmm... per un caprici del Miguel amb el meu consentiment dormir en un iot. Sí. Buscàvem un lloc econòmic on passar-hi la nit i acabem trobant per Tripadvisor un iot (25 metres d'eslora, cinc habitacions, sis banys, jacuzzi). Dormo fatal, ell encantat. No passa res, un caprici és un caprici.

L'endemà després dels croissants i el cafè que la mestressa ens prepara (hi ha d'altres maneres de viure, és evident) marxem amb les motxilles (tenda i màrfegues incloses) cap a l'Escala. 

Decidim, segunt la tria que alguns dels blogaires que segueixo han fet, anar pels Aiguamolls de l'Empordà. Sortim a les 11, arribarem a les 20h tocades al càmping de l'Escala que la N. ens va recomanar. Un camí genial, evitant la zona de la platja (mar, costa, en té?) d'Empuriabrava, que ens porta des del centre d'informació fins la desembocadura del riu Fluvià. Com fa un parell dies que han dragat ens trobem amb una fondària de tres metres. La cosa es complica (vaja, o no, però duc l'ebook i el mòbil i voldria que no es mullessin). Pregunto als socorristes com creua la gent que fa el camí  de la platja (si és que algú més el fa) i em contesten que tot fent 'Llanxastop'. Així que 'allà voy'. Pregunto a un parell si ens poden creuar (són deu o quinze metros, no més) i m'ignoren totalment, així que opto per demanar-li en un anglès que feineja amb la llanxa. Ens entenem i accepta creuar-nos. Bien, ja som a l'altra banda!

Ens esperen un parell d'hores de camí de platja. 

Us recordo, i em recordo, que no estem fent el GR92, ni estem fent els camins de ronda (perquè no sempre existeixen o són practicables), fem el camí de la costa, tan arran  d'aigua com podem (i no sempre és possible, com ens trobarem en fer l'itinerari de l'Escala a l'Estartit), així que aquest tram, llarg, fins Empúries, el fem per la platja, amb els peus mullant-nos, agraïts que el sol s'amagui darrere els núvols i que sigui zona de kit surf i no de banyistes: bien!

Un camí força agradable. Passem Sant Pere Pescador, Sant Martí d'Empúries, Empúries (miro les ruïnes pel camí, no hi entrarem, no, al museu) i finalment l'Escala! Ens espera el càmping, muntar la tenda, una cervesa, una trobada sorpresa als lavabos (Hola Mercè L!) i un sopar... mmmmmmmmmm genial, al Grop. Més que recomanable! Sardanes (tot un món això de les sardanes i els catalanets que de solidaris en tenen ben poc de vegades!) i cap a dormir.

Demà més. 

La nit és espantosa. No sé si menys o més que al iot (allà els sorolls van ser diversos, aquí bàsicament n'era un: el paio roncador de la tenda del costat). Cansada i de mal humor l'endemà decidim deixar la tenda plantada i fer camí sense motxilles cap a l'Estartit. 

El camí no m'agrada. Un bon tros arran de penya-segats, sí; arran de mar; però un bon tros de GR92 amb un sol terrible i una mala llet genial que tots dos arrosseguem amb motiu o sense. 

Cala Montgó.

Em nego a desviar-nos per arribar a Cala Pedrosa i Cala Ferriol, fa massa calor. No trobem ningú pel camí. Fa calor. M'enfado amb mi mateixa... i arribem a l'Estartit. 

Quatre hores i mitja. 

Queda pendent tornar per fer aquestes dues cales, però serà amb kaiak, em nego a tornar a refer aquesta part de GR92!

Dinem bocates, migdiada a la platja gran (que segur té nom) i tornada en autobús fins a l'Escala (passant per Torroella). 

Dutxa, sopar al 1869, avui sense sardanes, i dormim una mica millor que ahir (tot i que els veïns en són uns altres i aquests no ronquen... criden! en fi!).

L'endemà visitem el Cementiri mariner (em quedo amb l'epitafi del fotògraf Esquirol que ens acompanya en entrar: 'Tú que ahora me pisas, párate a considerar, que al final vendrás a parar, lo mismo que yo, en cenizas'.), ens mullem en una tempesta d'estiu necessària i agafem el bus cap a Barna. 

Bien. Tot a lloc! Bien. 




diumenge, 17 de juliol del 2016

4 - De Cadaqués a Roses

Seguim.

Tenim una a Planoles i l'altra a Valls. Tot a lloc. Tres dies sols. Només. Tres dies.

Dissabte agafem el cotxe, les botes de muntanya i anem cap a Roses. Hem comprat els bitllets de bus per internet, tot controlat. Arribem, esmorzem (superesmorzem), bàsic, i agafem el bus, puntual, a Roses. Allà hi deixem el cotxe fins la tornada. Corbes, corbes, corbes, i arribem a Cadaqués.

Comencem a caminar, seran més de 8 hores de ruta. Podíem haver estat menys, sí, i què? No tenim cap pressa, cap ni una.

Pugem i baixem, seguim i resseguim el camí de la costa, platges, caletes (increïble, després sabré que a la Cala Llanera Petita una amiga recuperada hi passa just aquells dies una setmaneta de desconnexió), pujades, baixades, bany, cerveses (bona cala i bon restaurant per tornar-hi a Cala Montjoi), bocata, més pujades, migdiada a la cala, bany, un altre bany... i arribem a Roses.

Zones molt maques però zones molt i molt turístiques i explotades. Barcos d'aquells que dius: Què fill de puta, aquest, què hi fot amb aquest barco aquí? Jajajaja... i zones meravelloses.

Ja a Roses. Què fem, ens hi quedem a dormir? I sí, ho fem, per què no? Sopem a Roses a una pizzeria (aix, no recordo el nom però sí l'accent mallorquí de la cambrera! Fantàstic sopar!) i dormir a Castelló (no explico res més sobre la nit, i no perquè sigui X, que no).

Esmorzar inclós, i tornada a Barna.

Una etapa més, un adonar-me'n més, també, del que és importante, i del que no.


dimarts, 21 de juny del 2016

Casualitats o no: Felices los felices - Yasmina Reza

Fa molts anys, molts, intercanviava articles.

M'explico, buf, a veure si ho recordo, parlo de fa moooooooolts anys, no uns quants, no: molts. A veure: els anys 80, jo aleshores tenia una amiga (encara sommio en ella de tant en tant perquè mai vaig entendre perquè va dir adéu sense dir-ho, però això ja formaria part d'un altre escrit), la Maria R., que em guardava (fals, ho feia el seu pare, per qui jo tenia un carinyo, em consta que mutu, especial) els articles del Quim Monzó de La Vanguardia.

Vale. Ell, el pare, els retallava i li donava a ella, la filla i aleshores amiga meva. Després ella me'ls donava a mi, jo els llegia i tot seguit els ensobrava i els enviava a una amiga meva bilbaína que vivia, i viu, a Pamplona.

A canvi, ella, la Miren, m'enviava els articles que el Pérez Reverte escrivia no sé pas a quin dominical que ella llegia. Era genial, un intercanvi fantàstic: quid pro quo.

Recordo que un dia, mentre fèiem un cafè li vaig dir: Un dia no nos enviaremos los artículos por correo porque los podremos conseguir de otra manera...

I així va ser. Vaja, o no del tot: jo continuo llegint en Quim Monzó sempre que tinc ocasió, però he renunciat per sempre més al Pérez Reverte articulista (com a novel·lista hi vaig renunciar després de llegir-ne una, mànies, suposo... o no!).

El cas és que a dia d'avui tinc una companya de feina que, vés per on, em dóna els dominicals un cop els ha llegit (El País, La Vanguardia, El Periódico) i jo els llegeixo quan els llegeixo. Al meu ritme. Tant impacient com sóc per segons què i mira tu poden passar fins a tres anys abans no llegeixo un dominical.

Fa un parell de dies vaig agafar-ne un, un de qualsevol, i mentre era a la cinta del gimnàs (no corro jo, camino amb molta pendent, però no corro) el llegia. Era de mitjans del 2013. No passa res. Jo, tranquil·la. Hi ha notícies que sempre estan de actualitat.

Doncs això, el cas és que de cop vaig veure una entrevista a la Yasmina Reza. Tot just havia publicat una novel·la: Felices los felices, i la comentava.

Ahhhhhhhhhhh... casualitat? Era la darrere novel·la que jo havia llegit!!! I mira, no havia llegit ni una crítica (no les busco fora del foro)... causalitat?

Gràcies. A qui correspongui!

(per cert, estooooo, per tornar tard aquest llibre a la biblio, i a causa d'alguns retards anteriors més, és clar, m'han bloquejat durant quinze dies...)

dijous, 19 de maig del 2016

Llibres 2016

Buf, quin munt de mesos sense escriure-hi res...

De moment, per anar-me'n atrevint de mica en mica, obro l'entrada dels llibres. I ja si de cas...

GENER

1 - Teoría y práctica del amor - Scott Hutchins (Editorial Alba - Traducción de Rocío Martínez Ranedo)

2 - Ponte en forma - Juan Rallo (Editorial Espasa)

3 - La campana de cristal - Sylvia Plath (Editorial Edhasa - Traducción de Elena Rius)

4 - La fórmula preferida del profesor - Yoko Ogawa (Traducció de Yoshiko Sugiyama i Héctor Jiménez Ferrer)

5 - Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? - Jeanette Winterson

FEBRER

6 - También esto pasará - Milena Busquets

7 - De vidas ajenas - Emmanuel Carrère

MARÇ

8 - Felicidad. Prácticas esenciales de mindfulness - Thich Nhat Hanh (llegint)

9 - La japonesa - Jordi Coca

10 - El nadador en el mar secreto - William Kotzwinkle (quina tristesa, quina angoixa...)

11 - Primavera, estiu, etcètera - Marta Rojals

ABRIL

12 - La maternitat d'Elna - Assumpta Montella

13 - Una madre - Alejandro Palomas

14 - La nostalgia feliz - Amélie Nothomb

MAIG

15 - Memòries del subsòl - Dostoievsky

16 - Hombres desnudos - Alicia Giménez Bartlett (mira, m'està venint molt de gust, i m'ajuda a desconnectar, cosa que darrerament necessito força)

17 -